Marc López Forn: "Crec que la “Evergreen” i “La Immortal” s’haurien d’ensenyar a història de l’art"

Avui tinc el plaer d'entrevistar a l'editor i fundador del Butlletí digital Columna Oberta, Marc López Forn. Jugador de Peona i Peó des del 2007, en Marc té un ELO de 2176 i tot apunta que acompanyarà a l'equip A en la seva primera campanya a la màxima categoria catalana, la Divisió d'Honor. És un dels màxims difusors dels escacs a Catalunya mitjançant el Butlletí que comentava abans (a banda de que anteriorment feia cròniques de diferents torneigs que disputava) i és un amant dels "escacs romàntics", sent partidari de practicar un joc agressiu en totes les partides que disputa, sigui quin sigui el rival que té davant.
Sobretot en ritmes ràpids ha puntuat amb algun titulat internacional. Un fet realment curiós és que en la seva primera avaluació d'ELO va pujar un total de 422 punts!

Marc, com et vas introduir al món dels escacs?

Quan era petit, vaig aprendre les nocions bàsiques del joc, com es mouen les peces, a fer l’enroc… Però no hi jugava massa, a vegades sí que feia alguna partida amb el meu pare o el meu germà gran, però sempre em guanyaven, i això em frustrava una mica. Recordo que a l’escola van construir una sala al pati on hi havia diversos jocs de taula, i amb companys de classe també hi vàrem jugar algun cop. En general, els jocs i els puzles sempre m’han estimulat. Però no fou fins que vaig entrar a la facultat de matemàtiques que els escacs no formaven part del meu dia a dia. Allí hi jugava dia sí i dia també, i les nits que no les passava jugant al 101 o al Prize, les passava somiant en jugades que no vaig fer, ¡Quants cops em vaig aixecar a plena matinada per comprovar sobre el taulell si el que somiava era possible o no! Fou una molt bona època, en la que vaig aprendre pràcticament tot el que sé a nivell de joc. Després, si no m’equivoco, em vaig federar al 2007, quan tenia 21 anys. Vaig entrar a Peona i Peó perquè el meu germà havia estudiat amb en Frederic, i el coneixia una mica d’algun partit del Barça que havia vingut a veure a casa. En aquest sentit crec que va ser una transició natural, i molt però que molt encertada, doncs a Peona i Peó hi estic molt a gust i he conegut gent magnífica.

Tens alguna partida en ment que recordis com la més brillant o la més espectacular? Perquè t’agrada el joc agressiu, és així?

Com bé dius, m’agrada el joc agressiu. Vaig créixer escaquísticament parlant mirant les partides d’Adolf Anderssen i Paul Morphy, fins i tot em sabia greu que Morphy superés tant fàcilment a Adolf Anderssen, doncs per mi fou el primer. Crec que la “Evergreen” i “La Immortal” s’haurien d’ensenyar a història de l’art. Totes les escoles haurien d’ensenyar aquestes partides als seus alumnes, i deixar que les combinacions estimulin la creativitat i la curiositat dels nens o adolescents. La partida en la que Fischer entrega dama a la jugada 17 o 18 i fa mat més enllà de la jugada 40 també ha estat un dels meus grans referents... Malauradament sóc a anys llum de poder fer partides com aquestes, m’agradaria poder-te dir que recordo alguna partida meva amb especial il·lusió per haver combinat de manera espectacular, però no ho veig clar. Èxits esportius i partides maques n’he tingut, però cap com aquestes que t’he dit. El que sí que em fa gràcia dir és que a la gran majoria de les partides que he jugat en aquests anys com a federat, o bé he entregat un o dos, o tres peons, o una qualitat, o una peça, o dues peces, alguna dama també he entregat (a ràpides seguríssim com a mínim)... Un cop vaig intentar contar en quantes partides entregava alguna cosa, i vaig reproduir moltes planilles des del inici de la meva trajectòria, i sortia un percentatge realment elevat (riu). Però saps què crec? Que m’agrada tant el joc agressiu perquè em fascinen els problemes de mats. En aquest sentit, Sam Loyd era un geni.

Has fet mai classes d’escacs?

No sé si considerar-ho classes, però aquest trimestre he pogut gaudir dels comentaris d’en Jaime Cuartas sobre les meves partides i les d’alguns companys de club, en una molt bona iniciativa que ha tingut Peona i Peó. Els dissabtes, després de les partides que jugava a l’Obert del Clavé anava cap al Mas Guinardó, on en Cuartas repassava amb en Ferran algunes línies, i posteriorment comentava la partida que acabava de jugar. Molts cops hi havia altres jugadors que aportaven les seves visions, en dinàmiques molt positives. Encara és aviat per poder valorar què m’han aportat, però confio en haver-les aprofitat aquestes sessions. Ja n’havia sentit a parlar de les virtuts d’en Jaime com a docent, però és que la passió amb la que treballa els escacs és increïble, no imagino ningú fent-ho millor.

Què és el que més t’agrada de jugar als escacs?

No sé, el cavall (riu). No, ara en serio, no entenc la pregunta. Als escacs t’hi pots apropar de moltes maneres, jugant torneigs de partides lentes, de partides ràpides, de partides a cegues, t’hi pots apropar com a professor, com a alumne, com a historiador, com a compositor... Però bé, suposo que el que més m’agrada de jugar a escacs és riure amb els amics, i cantar i xiular mentre juguem a ràpides, i tot i perdre-les quasi totes, fer alguna entrega de dama per acabar guanyant la partida gràcies als ponies. Suposo que depèn de la època, depèn del moment de la vida en el que et trobis. Com que la vida és continua evolució, entenc que el que més t’agrada dels escacs també hagi de variar amb el temps, i que el que més agradi vagi evolucionant; resoldre composicions, jugar torneigs, revisar les partides dels clàssics... Tot això està molt bé, però la vida i les emocions han de ser compartides, per això dic que riure amb els amics és el que més m’agrada dels escacs. La felicitat, per a que sigui real ha d’ésser compartida. Tot i que mai li faria un lleig a Caissa, que se m’aparegui quan vulgui!  

Quin és, ara per ara, el teu objectiu a nivell escaquístic?

Ui, tinc un objectiu molt immediat, que és gaudir del per equips. El següent objectiu és perdre la por a perdre, i superar els 2200 d’ELO català per a consolidar-me entre 2200 i 2300, per a poder-me marcar més endavant objectius més ambiciosos en quant a ELO. D’altra banda, podria considerar objectiu la difusió dels escacs també. Però torno al mateix d’abans, sigui el que sigui, faci el que faci, espero gaudir pel camí. Treballant fort, però gaudint i passant-ho bé.

Ets l’editor i fundador de la Revista digital Columna Oberta. Què et va animar a dur a terme tal projecte?

Columna Oberta no s’entendria sense el que fou el Butlletí de Peona i Peó. El Butlletí de Peona i Peó, del qual vàrem fer 14 números si no m’equivoco, pretenia ser una eina de comunicació per als socis del club. La idea era crear un espai amb el que ens poguéssim conèixer, a la par que informar i perquè no, formar, una mica més. Considero que ens va sortir força bé, i que el pas endavant s’havia de fer. Els escacs necessiten coses d’aquestes. Per això celebro molt que també hi hagi programes de ràdio com el de “L’hora dels escacs”, o blogs com el de l’Enric Garcia o el teu mateix amb els que difondre els escacs. Però no només difondre, també es tracta d’ensenyar (tenir un jugadoràs de la talla d’en Josué desvetllant secrets d’obertura no té preu), d’estimular la creativitat (immensos els dibuixos de la Laura, és una autèntica artista), d’informar... No volia dir noms però ja que m’han sortit els d’en Josué i la Laura, hauré de nombrar-los a tots i dir que sento especial predilecció per la secció d’en Joan Regidor per exemple, o que les col·laboracions d’en Joan Xancó són ideals, per lo didàctiques i clares que són. O com no podia faltar una secció de problemes que en Guillem Subirachs duu a la perfecció, i no només això, sinó que l’aportació d’en Guillem va molt més enllà d’aquesta secció, el títol de perspectiva se l’ha guanyada a pols. En Gabriel Beaskoa també ho fa a les mil meravelles, i que doni escacs a una revista d’escacs, és d’agrair. I així us torno a anomenar a l’Enric Garcia i a tu, doncs feu una cobertura al·lucinant de l’actualitat, enaltint el concepte d’informar, tasca fonamental dels clubs que hi participen als quals estic plenament agraït: Tres Peons, Sant Martí, Catalunya, Peona i Peó, Foment, Agustí...

I bé, que marxo per les branques, després d’aquest rotllo intentaré resumir-te la concepció inicial de Columna Oberta abans que els lectors se’ns adormin. Es tractava de tot això que hem dit (aprenentatge, diversió, informació,...), i de que els clubs d’arreu exposessin la seva activitat per a poder captar nous escaquistes. Tenia l’esperança, i encara la tinc, de fer arribar Columna Oberta a la gent de fora el món dels escacs, i que aquesta gent, al veure que al seu barri o a la seva població hi ha un club que fa tot d’activitats divertides i que els socis d’aquell club, i els jugadors d’escacs en general, ho passen la mar de bé, mentre aprenen i conviuen, s’animarien a anar-hi, de tal manera que el teixit social es fes cada vegada més gran per a que els escacs gaudissin de millor salut. 

Què creus que aporta als escacs aquest tipus de projectes?

Potser no aporten res. Però confio en que sí, en que els escacs necessiten iniciatives d’aquestes (Una altra iniciativa personal és jugar 1... e5 contra 1. d4 (riu)). Potser l’aportació no és directament al món dels escacs. Potser un noi o noia, o un home o una dona llegeixen quelcom de la revista que els fa ser millors persones, això seria molt demanar, però si a algú li servís per quelcom similar, ja hauria valgut la pena.

Ets supersticiós? Tens alguna mania a l’hora de practicar els escacs?

La meva superstició és voler trencar amb qualsevol superstició (riu), però sí, suposo que tothom té alguna mania. La gent es sorprèn de que anoti les jugades en anglès, però jo ho veig natural doncs les primeres partides que vaig veure anotades eren en anglès. No ho considero una superstició. M’agrada que les peces estiguin centrades a les caselles que ocupen, no sé què més podria dir sobre supersticions. Crec que haurien de superar-se les supersticions, controlar aquest impuls, ser conscient que no necessites el ritual per a jugar millor o pitjor o tenir sort o ves a saber.

Ja per acabar, què els hi diries als escaquistes que tot just comencen?

Que juguin partides lentes sense rellotge, que mirin les partides d’Anderssen, que obrin amb 1. e4, i que resolguin un problema al dia. Ja ho diu la dita: A problem a day, takes the doctor away.

Moltes gràcies per l’entrevista Víctor, és tot un honor, i enhorabona pel blog i les cròniques que fas. I per La Veu de L’alumne, és una gran iniciativa que espero es contagiï a d’altres escoles!

Moltes gràcies Marc pel temps dedicat i a reveure!