Expedició de Peona i Peó a Montpeller

Estada a Montpeller

17-05-2013

El viatge i arribada a Montpeller.

  El dia 17 de maig va arrencar aquesta apassionant aventura per als jugadors de Peona i Peó (i altres entitats esportives que es varen desplaçar fins a la ciutat francesa) que consistia en anar a fer un intercanvi a la ciutat de Montpeller. Durant l’intercanvi, els jugadors de Peona i Peó que ens vàrem desplaçar fins allà hauríem de conviure amb una família francesa de divendres fins dilluns. La idea d’aquest intercanvi era, a banda d’aprendre a conviure amb una família que no és la teva i adaptar-te a nous costums, veure com els nens jugaven a escacs en un Campionat de França per equips d’edats, doncs com aquí a Catalunya tenim Vila-seca durant la Setmana Santa. I concretament ens allotjaríem a cases de nens del Club d’escacs Montpeller, i que quan aquests no tinguessin partides que disputar, faríem una mena de matx d’exhibició Peona i Peó – Montpeller en un ritme de quinze o vint minuts per jugadors (encara estava per veure). Fins allà ens van acompanyar el Jordi Capellades i el Pep Melendres.

  A les 16:00 h. l’autocar sortia de Barcelona. Un munt de gent pujava dos autocars que ens portarien fins a Montpeller. Hi havia gent de bàsquet, gent de natació sincronitzada, gent de dansa i així podríem anar dient diferents esports.

 I a les 21:00 h. (a les 21:00 h!) que vam arribar-hi. Durant el trajecte vàrem parar una vegada per berenar o menjar alguna cosa (en el cas del Pep fer un mig-dinar, ja que no havia dinat) i ens hi vàrem estar durant ben bé tres quarts d’hora. Mentre viatjàvem la gent dormia, si més no ho intentava, o bé en el cas dels peonins resolien problemes d’escacs de mat en tres o bé d’avantatge material. Vàrem descobrir que els petits tenien un do per això de la tàctica.

  Un cop arribats allà, les famílies ens esperaven impacients en una mena de pàrking al costat d’un castell on es farien unes breus presentacions de les entitats esportives catalanes que estarien a Montpeller. Cada nen va anar amb la seva família, que anaven preguntant noms per saber qui era l’escollit. Molts d’ells anirien a la mateixa família en parelles, ja que són nens de menys de 10 anys (excepte l’Arnau Salvadó, la Daniela i jo) i els hi seria més fàcil comunicar-se amb la família (com a mínim aquesta era la intenció). Qui no aniria amb parelles seria jo, que m’hauria de buscar la vida per parlar amb la família corresponent. Per sort aquests parlaven anglès i la comunicació no va ser tant difícil com la prevista. Tampoc aniria acompanyada una noia del Club que tenia família a França i de francès en sabia tant o més que castellà o català.

  Després de les breus presentacions, cada jugador va anar a la casa que li pertocava amb la seva família. Demà dissabte seria un dia més complet que divendres. La majoria de jugadors del Club no sabien quin era el planning per a l’endemà.

18-05-2013

Primer matx.—Montpeller CE – Peona i Peó CE.

  Em vaig llevar a les 9:00 h. i semblava que a la casa de l’Alexandre (el meu corresponent) no hi havia ningú despert. Després de canviar-me vaig obrir la porta sigil·losament i del no-res va sortir el seu pare llançant-me una bateria de preguntes que va fer que el meu cervell es pengés i hagués de fer un reset “Hello! How are you? Have you slept well? Have you got cold this night? Do yo want to take a shower now or later? What do you eat for breakfast, milk, coffee, tea...? Do you know something about the chamber of secrets?” (no, això últim no).

  Em vaig dutxar, vàrem esmorzar tots plegats i resultava que teníem el matí lliure. L’Alexandre va dir que tenia deures i per tant ens quedaríem a casa. Jo aprofitaria per escriure aquesta crònica que ara mateix llegiu. Lo primer és lo primer.

 

Un cop dinat, ens vam preparar per anar cap al Club d’escacs Montpeller. Teòricament hi havíem d’anar en tren. No era ben bé un tren, una mena de tramvia que es desplaça pels carrers de la ciutat. Si no vaig entendre malament, tenien quatre línies. Finalment hi vam anar a peu, no era massa lluny, aprofitant així per veure una mica la ciutat, que m’ensenyés el seu institut, l’òpera de Montpeller, el centre i el centre antic.

  Vam entrar a la seu del Club d’escacs Montpeller, un local que semblava força antic, situat en una plaça on havíem de pujar unes escales per arribar-hi. Aquells dies s’estava disputant el Campionat del sud de França per equips d’edats, i la majoria de corresponents el disputaven (el meu era el primer tauler del Club d’escacs Montpeller). Val a dir però que eren categories barrejades.

  I a les 16:00 h. va començar el matx Peona i Peó CE – Montpeller CE a ritme semirràpid, quinze minuts per jugador. Jo jugaria de segon tauler per darrera de la Daniela que s’enfrontaria amb la filla d’un IM que pel que es veu jugava força bé.

 El primer matx va acabar amb un meritori empat 5 – 5. Jo vaig guanyar la meva partida en un interessant final de alfil i cavall contra torre, jo amb les dues peces, que després de saber-les situar bé al tauler no va costar massa treball guanyar. Quan va acabar la darrera partida vam canviar els colors i vam tornar a jugar amb el mateix rival.

  El segon matx ens el vam endur per 4 – 6. Dissabte, els catalans (no espagnols com a vegades ens anomenen ells!) vam guanyar el global dels dos matxos. Jo vaig tornar a guanyar aquesta vegada més còmodament després de guanyar torre molt aviat! (1. e4 e5 2. f4 f6? 3. fxe5 fxe5 4. Da5 + g6 5. Dxe5 perdent la torre d’h8). Qui també va guanyar les dues partides va ser el Lluís, jove jugador del Club, que va semblar que portar la samarreta de l’Atlético de Madrid li va portar sort. Ja li vaig dir que aquella samarreta m’agradava molt!

  Jo em vaig haver d’esperar a que l’Alex acabés la seva partida al tauler número 1 del seu equip. Mentrestant, els jugador del Club que encara pul·lulàvem per allà vam aprofitar per fer unes ràpides molt divertides i modalitats d’escacs realment estrambòtiques. Potser ningú em desbancava a les ràpides però als come-come sóc rival fàcil, i és que no guanyo ni una.

  Finalment l’Alex va entaular amb un rival a priori superior i vam marxar de la seu del Club d’escacs Montpeller ja anant cap a casa amb el seu pare novament a peu.

  A l’arribar a casa, em va proposar de fer uns partidets al FIFA 11 per desconnectar una mica de les partides i el molt espavilat em va donar el comandament que no li funcionaven botons essencials per a jugar. Malgrat tot, vaig donar una lliçó al montpellerí empatant el primer partit a 2 i guanyant-lo a la tanda de penals davant el Bayern de Múnich (jo el Barça, òbviament) i la resta guanyant-lo en tots els partits abans dels 90 minuts davant l’Arsenal amb resultats com 1-3, 2-4 o 0-2 (i això que els meus jugadors anaven caminant ja que el botó d’sprint no funcionava!).

  I després de sopar, veure una mica com la majoria de països feien el ridícul a Eurovisió (per variar) i vaig anar a dormir, després de consultar les xarxes socials i fer una mica de crònica. 

Demà diumenge seria l'últim dia complet a Montpeller i ens esperaven dos matxs més! 

19-05-2013
Segon matx.-Montpeller CE - Peona i Peó CE. 
  L'Alexandre interrompia el meu son trucant "suaument" amb el tou dels dits la porta de l'habitació on dormia. Estava ja vestit i havia entrat a buscar una cosa. Tot seguit va marxar acomiadant-se i va tornar a tancar la porta de l'habitació.
  A les 10:00 h. vaig sortir de l'habitació. Vaig dutxar-me a la seva dutxa moderníssima, amb aigua que queia del cel, un regulador d'allò més estrany i amb una cadira plegable per si volies seure i d'altres complements. Tot seguit vaig esmorzar, una tassa de llet que deuria estar a uns cinquanta graus centígrads. Feia temps per a que aquesta es refredés menjant les cookies que jo mateix havia portat de Barcelona. Va haver de passar una bona estona per a que pogués acabar.
  Després d'aprofitar el matí fent una mica de feina per a l'escola (l'Alexandre no hi era, estava jugant el Campionat) vam sortir amb els seus pares a donar un tomb per el barri i van aprofitar per comprar un parell de coses per dinar. L'excursió no va durar massa estona i en breu tornàvem a estar a casa.
L'Alexandre va portar un amic després de la partida, a l'hora de dinar. Quan vam acabar, vam sortir amb molt de temps cap al Club d'Échecs Montpellier. Aquella tarda, el club francès presentaria la seva alineació de gal·la.
  El Pep i el Jordi estaven prenent alguna cosa al bar de sota el Club quan vam arribar (òbviament amb el polo de Peona i Peó). Poc a poc van anar arribant els jugadors d'ambdós clubs a la sala de joc.
  I un cop posat el polo de Peona i Peó, que anava més que just, va començar la ronda.
  El Club d'escacs Montpellier es va imposar amb autoritat en aquest tercer matx amb un contundent 8 a 2 a favor. Per part de Peona i Peó, només van puntuar el Joan i l'Iván, que portaven tres victòries en tres partides. Personalment em va tocar un noi, o més ben dit un nen (deuria ser sots-12) que jugava realment bé i em superava en quant ELO FIDE sent de tanta curta edat. Jo amb negres, vam jugar un Volga molt ben jugat pels dos. Amb el peó de menys que em quedo d'obertura, vaig haver de patir molt per recuperar-lo, ho vaig fer amb una combinació força maca, però em quedaven dos minuts restants i a ell tres. L'equip perdia, i forçant la posició vaig acabar cometent un error que va fer que el punt volés. Malgrat l'error, una partida molt ben jugada per ambdós jugadors.

  I al segon i darrer matx, nova victòria per als francesos, contundent però no tant; 7 a 3. Jo que vaig tornar a perdre la meva partida (novament al final) després d'una escandinava molt ben jugada pels dos, però sobretot per ell. Parlem d'un nen de dotze anys que tenia una mà molt fina en moltes posicions i que no cometia pràcticament errors visibles a simple vista. Em va guanyar el final amb alfils del mateix color, el seu rei guanyava l'oposició i jo perdia un peó que feia que el seu passat tingués una cara de dama que no es pogués aguantar.
  Després dels matxos, vam repartir els obsequis als montpellerins (peces d'escacs de la mida d'una ampolla petita en un puzzle en 3D) i ells ens van obsequiar amb una gorra i un mocador amb el nom i l'escut del club. El Pep i el Jordi també van fer entrega d'un trofeu amb l'escut dels dos clubs gravats en el mateix. Un molt bon detall.
  Després de passar per casa, vam anar a sopar pràcticament tots els de l'intercanvi (no només els dels escacs) vam quedar a un hotel de luxe estrenat feia un any per fer el sopar d'acomiadament. Balls, xous, espectacles, teca (que és el més important) i bon ambient. El toc final va ser quasi tota la sala ballant la Macarena, i us prometo que sembla ser que el Pep va fer algunes fotos a algun cronista que semblava que anava passat de rosca. ¿Dale a tu cuerpo alegría Macarena que tu cuerpo es pa' darle alegría cosa buena? Mentre alguns no podien aguantar-se el riure. Quina creu.
  I un cop a casa, xatejar una mica i a dormir. Havia estat un dia cansat i l'endemà ja tornàvem cap a casa. Començava a enllestir la maleta. L'experiència havia sigut, molt positiva.

20-05-2013
La tornada.
  Em llevava força d'hora per fer la maleta i per anar enllestint coses d'una vegada per totes. No vaig trigar massa temps (cosa insòlita). L'Alexandre i família pul·lulaven per la casa. Vaig esmorzar, aquesta vegada una llet no tant calenta com el passat dia (val a dir que era difícil igualar-ho). Després em va proposar fer unes ràpides i vaig acceptar encantat. Finalment balanç de dos a dos, tot i que una partida la vaig tirar tontament!

  I un cop dinats, vam haver d'anar a deixar al seu pare a l'aeroport (el seu pare treballava gran part de la setmana a París i havia d'agafar un vol cada setmana). Un cop allà, la seva mare es fa fer càrrec del volant i ens va dur fins al pàrking on havien de venir-nos a buscar els autocars. Allà vaig aprofitar per explicar alguna que altre anècdota als més joves del Club, alguna del Gotés, alguna del Jesús Ligero, alguna d'un servidor... tot un repertori (i les que em falten per saber, que segur que són moltes).




  I acomiadats ja de la família i dins l'autocar, gran part del viatge explicant acudits. De bons, i de dolents, de molt dolents. També algun que altre robatori de galetes i tràfic de menjar (et canvio una patata per una gominola). Molt diferent la tornada de l'anada. Els jugadors ja ens coneixíem més i hi havia més bon feeling.
  Haig de concloure la crònica esmentant el bon ambient que vam respirar a Montpeller i agraint al Club l'oportunitat que ens ha donat fent aquest intercanvi a la localitat del sud de França. Haurà servit per a moltes coses més que aprendre escacs, però que ningú s'oblidi, que això també ho hem fet!

Podeu consultar l'àlbum de fotos que de moment tenen el Jordi Capellades i el Pep a Google+. Cliqueu el següent enllaç per consultar-lo:
Galeria de fotos a Montpeller

Víctor Collell