La maledicció dels dos Peons

Salou, 2009

Portàvem dues rondes disputades al Campionat de Catalunya d’Edats. Jo portava mig punt. Havia empatat a la primera ronda amb Javier Ruiz Alba de la Colmena, en una posició una mica inferior. Al matí havia perdut amb Gemma Clavell després de posar a prova un dels meus traxlers. Tan sols tenia deu anys, i les cames em tremolaven. Em tocava un desconegut Jordi Bel del Masdenverge. 1700. Havia de guanyar sí o sí i posar-me amb un i mig per demostrar que jo era el segon de Barcelona, i que un 1700 no em podia guanyar. La ronda va començar.

Vaig quedar molt bé. Recordo arribar en una posició amb dos peons de més, tot i que la partida encara no s’havia resolt. El noi estava nerviós. Veia que perdia. En tot això, m’aixeco i me’n vaig cap al lavabo a refrescar-me una mica. Quan torno, i veig que ell ja m’ha jugat, veig a la zona de pares a la meva mare, que mira la partida amb cara de no entendre res. Allà em poso nerviós, i em poso a fingir que penso la meva jugada, quan només esperava a que ella marxés per jugar tranquil. I ho va fer, però bastant tard. Vam fer algunes jugades més, quan un mal de cap terrible em va envair el pensament. Continuava amb dos peons de més. Endut per la desesperació, i veient com de mal em feia el cap, vaig demanar precipitadament taules. El noi es mira la posició i deixa anar un NO! convençut. Rebufo. Em poso les mans al cap i penso la meva jugada, però sóc incapaç. El mal de cap augmenta, i veig aquella partida impossible de guanyar (no em pregunteu per què). Al cap d’una bona estona, li torno a demanar taules. Ho nega amb el cap. Potser em passo cinc minuts més pensant la meva jugada, quan em rendeixo. Sí, abandono. Perdo, i em poso amb mig de tres. I ara no em vingueu tots a pegar i a estovar-me de valent, però va ser aquella tarda calorosa de Març quan va néixer... La maledicció dels dos peons....

Barcelona, 2012

Poc a poc, gent del club amb dos peons de més, ha acabat perdent les partides, regalant material, no veient mats o fent taules. I tot jugador de Peona I Peó ho ha de saber. Quan un jugador de Peona I Peó té dos peons de més, PERD. I quan dic PERD, dic FA TAULES. Fenòmens escaquístics que algun dia ja tractarem amb Iker Jiménez. És una cosa inexplicable, i és que tan sols el jugador Jesús Ligero ha pogut trencar aquesta ratxa, donant escac i mat amb dos peons de més. O sigui que, ja ho sabeu. Si algun dia, en una partida, us trobeu en una posició amb dos peons de més, o en guanyeu un altre molt aviat i així us quedeu amb tres peons de més (com la meva partida amb Àlex Castillo) o en regaleu un per la cara i us quedeu amb el peó de més que us farà guanyar la partida (espero que això el Cuartas no ho llegeixi, que sinó...) i si no també us queda la tercera opció, que quan tens dos peons de més, guanyes un cavall o un alfil limpio y sin mancha i allà ja guanyes... quasi segur... (com la meva partida amb Pascual Villa).