La Final Four
Les semis
El divendres dia 11 de Maig
es disputaven dues Final Four. El Regal Barça i l’Olympiakos es disputaven
passar a la final, mentre el Peona I Peó “A” i el Peona I Peó “C” (Sub-14) es
disputaven el mateix, passar a la final. No ens havíem de confiar, era un equip
que ens podria fer passar una mala tarda, doncs com l’Olympiakos.
I bé començava la tarda,
quan l’Albert Pita i jo estaven asseguts mirant com jugaven l’A contra el B i
el C, ja que tant al Pita com a mi no ens havien vingut els rivals. El Pita
jugava contra Martínez Pla, del Vila Olímpica, i ningú sabia per què encara no
havia vingut. I a mi em tocava Pablo Rosàs, un sub-12 del club que no el
coneixia. Quan entrava per la porta, i Xavi Cardó li mostrava on havia de
seure, a la taula 4, vaig saber que era el meu rival.
El marcador se’ns posava a
favor en 20 minuts. Jo guanyava més que còmodament a Pablo Rosàs, traient-me un
mat de dama i cavall de la màniga. Les altres partides, molt igualades. Aprofitaria
per passar-me per el Casinet per veure com anaven els sub-12 i els sub-10. Els
sub-12 ja guanyaven 1-0 després de que Jordi Lladós fes mat en menys de deu
jugades. Quin tiu. Mentre xerrava amb Josep Lladós i Ramon Povill, els
dirigents de la pàgina web de Peona I Peó sobre el bloc, cap dels altres
jugadors acabaven, així que vaig decidir tornar a Joan Pelegrí. Quan estava de
camí, em trobava amb el primer tauler de l’A, Ferran Cervelló, que ja havia
guanyat a Oriol Aragay. 2-0. Una desgràcia havia de passar per a que no
passéssim.
Arribava a Joan Pelegrí, i ja
estàvem a la final. 3-0, Victòria de l’Albert Puntí contra Arnau Antich. I
marxàvem de Sants estan a la final, tan sols faltava Marc Torrents per acabar, que
jugava contra Laura Ovejero. I arribant a casa, vèiem que continuàvem invictes.
20 de 20. Tots els matxos els havíem guanyat per 4-0. Quin equip. Invictes, tot
i que encara ens faltava jugar la final contra els perillosos del B, Pita,
Daniela, Lladós, Adrià i Llum. Res estava fet, tot s’havia de jugar.
La final
Si en les semi-finals havia comparat l'Olympiakos amb el Peona I Peó C, ara em tocava comparar-lo amb el Peona I Peó B. I si l'Olympiakos havia guanyat l'Eurolliga de Bàsquet remuntant 17 punts d'avantatge, crec que m'havia equivocat en la comparació. L'Olympiakos havia guanyat, i no ens podíem permetre que ens passés com al CSKA.
Arribàvem l'Albert Puntí i jo a l'Escola Joan Pelegrí, quan a la porta ens trobàvem al Frede. Se'ns acostava i ens deia que si guanyàvem avui 4-0 ens convertiríem en el primer equip de la història de l'Escolar en aconseguir 24 punts de 24 possibles. Ni tan sols el Sant Martí de Marc i Èric Sánchez ho havia aconseguit. Eren unes dades espectaculars.
La partida va començar a les 18:30. Els matxos; Ferran Cervelló - Albert Pita, Marc Torrents - Daniela Velasco, Albert Puntí - Adrià Pérez i Víctor Collell - Jaume Lladós. Filiar i equip A s'enfrontaven a la taula 1, els equips 1 i 2 del rànking es jugaven quedar campions absoluts de Barcelona. Els dos equips de Peona I Peó.
No eren encara les 19:30 quan Marc Torrents va guanyar a Daniela Velasco, i el resultat se'ns posava de cara. 1-0, i a agafar una mica d'aire. I, a l'agafar aquest aire, ens vam ofegar. Poc després, s'aixecava el nostre tercer tauler, Albert Puntí, que, sorprenentment perdia contra Adrià Pérez. El primer i el darrer tauler es jugaven el títol. 1-1.
Tot semblava que ho tenia de cara per guanyar. Posició favorable, gran atac, domini del flanc de rei, columna f oberta i dominada, i cap tipus de perill per el meu rei. Jaume Lladós sabia que entrant en aquest joc d'atac, de tu a tu, no sortiria guanyant, així que va optar per defensar-se.Qualsevol tàctica és bona, mentre acabis guanyant. Envaït per la desesperació, em vaig apurar de temps, buscant entregues impossibles. 25 minuts ell; tan sols 5 per mi. L'entrega de peça era espectacular i ademés bona, llàstima d'un petit inconvenient. Com diria el GM Gotés, Les entregues són bones si te les accepten. Si no, no valen per res! Jaume Lladós no va acceptar l'entrega, i amb el Rei a h1, la torre a g1, els dos cavalls a e1 i a f1 i l'alfil a e2, va aguantar estoicament el meu atac aparentment imparable i, amb un minut de rellotge, va guanyar. El matx se'ns posava en contra, 1-2, però el Ferran, amb peça de més, ho tenia tot de cara.
Poc després, es firmava la victòria local a la primera taula i el 2-2 s'apuntava a l'acta. La victòria del primer tauler és superior, i per tant, Campions de Barcelona.
Va faltar poc per a produir-se la sorpresa, però patint fins al final, ens vam proclamar campions. Havíem guanyat totes les partides per 4-0, però aquesta última es va haver de suar. Ens vàrem quedar a les portes de fer història. Tot i això, un altre títol a les vitrines del club.
La final
Si en les semi-finals havia comparat l'Olympiakos amb el Peona I Peó C, ara em tocava comparar-lo amb el Peona I Peó B. I si l'Olympiakos havia guanyat l'Eurolliga de Bàsquet remuntant 17 punts d'avantatge, crec que m'havia equivocat en la comparació. L'Olympiakos havia guanyat, i no ens podíem permetre que ens passés com al CSKA.
Arribàvem l'Albert Puntí i jo a l'Escola Joan Pelegrí, quan a la porta ens trobàvem al Frede. Se'ns acostava i ens deia que si guanyàvem avui 4-0 ens convertiríem en el primer equip de la història de l'Escolar en aconseguir 24 punts de 24 possibles. Ni tan sols el Sant Martí de Marc i Èric Sánchez ho havia aconseguit. Eren unes dades espectaculars.
La partida va començar a les 18:30. Els matxos; Ferran Cervelló - Albert Pita, Marc Torrents - Daniela Velasco, Albert Puntí - Adrià Pérez i Víctor Collell - Jaume Lladós. Filiar i equip A s'enfrontaven a la taula 1, els equips 1 i 2 del rànking es jugaven quedar campions absoluts de Barcelona. Els dos equips de Peona I Peó.
No eren encara les 19:30 quan Marc Torrents va guanyar a Daniela Velasco, i el resultat se'ns posava de cara. 1-0, i a agafar una mica d'aire. I, a l'agafar aquest aire, ens vam ofegar. Poc després, s'aixecava el nostre tercer tauler, Albert Puntí, que, sorprenentment perdia contra Adrià Pérez. El primer i el darrer tauler es jugaven el títol. 1-1.
Tot semblava que ho tenia de cara per guanyar. Posició favorable, gran atac, domini del flanc de rei, columna f oberta i dominada, i cap tipus de perill per el meu rei. Jaume Lladós sabia que entrant en aquest joc d'atac, de tu a tu, no sortiria guanyant, així que va optar per defensar-se.Qualsevol tàctica és bona, mentre acabis guanyant. Envaït per la desesperació, em vaig apurar de temps, buscant entregues impossibles. 25 minuts ell; tan sols 5 per mi. L'entrega de peça era espectacular i ademés bona, llàstima d'un petit inconvenient. Com diria el GM Gotés, Les entregues són bones si te les accepten. Si no, no valen per res! Jaume Lladós no va acceptar l'entrega, i amb el Rei a h1, la torre a g1, els dos cavalls a e1 i a f1 i l'alfil a e2, va aguantar estoicament el meu atac aparentment imparable i, amb un minut de rellotge, va guanyar. El matx se'ns posava en contra, 1-2, però el Ferran, amb peça de més, ho tenia tot de cara.
Poc després, es firmava la victòria local a la primera taula i el 2-2 s'apuntava a l'acta. La victòria del primer tauler és superior, i per tant, Campions de Barcelona.
Va faltar poc per a produir-se la sorpresa, però patint fins al final, ens vam proclamar campions. Havíem guanyat totes les partides per 4-0, però aquesta última es va haver de suar. Ens vàrem quedar a les portes de fer història. Tot i això, un altre títol a les vitrines del club.
Víctor Collell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada