Campionat de Catalunya per equips d'edats; les cròniques

Campionat de Catalunya d’edats ’12 (especial sub-14)

El Campionat començava doncs com acostumen a començar aquest tipus de campionats; amb la clàssica expedició. Aquesta vegada l’expedició era nombrosa. Érem;... El PIP Team!

·       Albert Pita; tenia la difícil missió de ser el primer tauler de l’equip B. I ja sabíem el seu primer rival en aquest Campionat. Llàtzer Bru, lo cabezudo!

·        Albert Puntí; el tigre torna a jugar amb l’equip A per ajudar a que el mateix quedi campió. La seva contribució és vital, i bé, si li sobra temps, ja va cap a Barcelona a jugar un partidet de futbol i torna com si res... fácil, ves?

·      Pablo Ji; amb aquest jugador el Club es torna un Club Internacional. De quart tauler és un punt assegurat i si té qualitat de menys, ja ha guanyat. És la teoria de Ji.

·     Ferran Cervelló; el nostre rínxols d’or és el nostre Messi, però amb unes grenyes espectaculars per intimidar als rivals. És el primer tauler de l’equip A dels infantils i tothom té confiança en ell. Segur que no ens fallarà.

·   Llum Cardó; princesa del seu conte, és una jugadora molt sòlida que no deixa escapar cap oportunitat. No perd quasi cap partida.

·     Jesús Ligero; com sempre ens acompanya Kamikaze Jesús, amb les seves boges partides. És un dels pesos pesants de la competició, o sigui que nada de ligero.

·        Xavi Cardó; torna a Salou sent delegat de l’equip B infantil, i ell, bé... enlloc d’anar al Museu Dalí o a mirar el tennis, com d’altres, es fot una birreta mentre l’equip fot un 4-0 al Cerdanyola. Mentalitat Cardó.

·      Enric Garcia; torna el millor delegat de Catalunya per ajudar a l’equip A infantil a quedar campió de Catalunya. Ha tornat per guanyar. He is back.

·   Frederic Corrigüelas; les seves promeses sempre són interessants, però el que tothom es pregunta és; ¿serà aquest l’any en que el Frederic es tirarà a la piscina?

·     Víctor Collell; el vostre humil cronista us relatarà encantat aquest campionat intentant fer els màxims punts possibles. Quart tauler de l’equip A infantil, es tornarà a veure les cares amb el senyor fosc.

Sortíem de l’estació de tren de Passeig de Gràcia amb destinació Vila-seca. Ja ens ensumàvem els aparellaments de la primera ronda a la categoria infantil; l’equip A s’enfrontava amb Andorra, l’equip B amb els Galàctics; Cerdanyola del Vallès.

·         Llàtzer Bru. (2196)

·         Dani Garcia Ramos. (2175)

·         Adrián Jiménez. (1994)

·         Cora Castellet. (1987)

Un equip que realment fa por, però que no per això és imbatible. En algun moment del torneig hi hauria l’enfrontament Peona i Peó – Cerdanyola del Vallès. El clásico.

Arribàvem a l’estació de Vila-seca abans de les 13:00 h. Des d’allà vam anar fins l’Hotel Palas Pineda en cotxe, personalment vaig anar amb el Ferran, el Puntí i l’Enric al cotxe del pare del Carlos Martínez. Aquest any no sabríem qui li baixaria la maleta al Jesús, ja que aquest any no anàvem a la mateixa habitació. Una llàstima.

Ronda 1; Això no és un campionat de Catalunya? Doncs què hi fot aquí Andorra!?

Un cop ja instal·lats a l’habitació 2033, vam dinar allà els nostres respectius entrepans i l’alineació de la ronda 1 estava decidida. Semblava que un servidor descansava, per tant el quartet titular era; Ferran Cervelló, Marc Torrents, Albert Puntí i Llum Cardó. El quart tauler d’Andorra no semblava perillós, doncs l’Enric va veure convenient que descansés per després jugar al mateix dia. Aquesta primera ronda jo faria la funció d’observer i d’ojeador.

L’alineació dels andorrans era la següent; pel que sembla, portaven el seu equip de gal·la.

·         Valentí Riba (1842)

·         Arnau Jansat (1810)

·         Francesc López (1789)

·         Maria Galera (1761)

Abans de començar la partida, rebíem la visita d’una persona inesperada; l’ex jugador de Can Carabassa i de Peona i Peó Martí Camps, que es quedaria durant tot el divendres a donar-nos ànims i sort. En aquella ronda la preparació va ser escassa, alguns jugadors infantils, sobretot de l’equip B, van preparar les seves partides contra el Cerdanyola, l’Albert Pita contra el Llàtzer, l’Adrià contra el Dani Garcia Ramos, el Jaume Lladós contra l’Adrián Jiménez i la Laura Ovejero contra la Cora Castellet.

La ronda començava titubejant per l’Albert Puntí, que feia una Najdorf i el rival li contestava amb una Alapin que sorprenia al nostre jugador. L’Albert té un perfil semblant al primer tauler de l’equip A de Peona i Peó, Marc Capellades. L’obertura la juga amb inferioritat i després fa mans i mànigues per treure’s una combinació del barret i guanyar la seva partida.

Així ho va fer.

El primer en acabar, però, va ser l’home de les cavernes Ferran Cervelló, que rep aquest nom per com s’embolica a les mantes dels llits de cotó i comença a ballar balls de fa més de 5000 anys enrere. Un recital, un any us ho gravo.

El Ferran guanyava a un primer tauler d’Andorra que poc podia fer contra un ex-campió d’Espanya. Poc després acabaven quasi alhora els altres tres taulers, el Blanqui Marc Torrents, la Llum i el Puntí, tots tres guanyaven. El primer matx acabava en un 4-0 a favor.

No hi havia treva. La següent ronda començava en breu, i no teníem temps ni per preparacions ni per anar a fer una crònica bona. Se’m acumularia la feina.

Ronda 2; Al límit

No passava massa estona des de la ronda 1 quan ens tocava enfrontar-nos al Figueres. Un equip format per;

·         Oriol Serra. (2085)

·         David Núñez. (1829)

·         Cristian Granados. (1829)

·         Laura Regincós. (1740)

A tots quatre taulers el nostre equip de gal·la li treia una mínima de 100 punts, en alguns casos dos-cents, com el Marc, que té un ELO de 2051.

Hi havia good feeling entre els jugadors d’ambdós equips. El Figueres és un bon club d’escacs i el seu ELO era realment enganyós. Pregunteu-nos-ho a nosaltres.

El primer en acabar va ser el Ferran, que deixava el matx a les nostres mans després de fer unes meritòries taules amb l’Oriol Serra, bon jugador. Les partides dels altres taulers estaven molt igualades, en alguns casos favorables als jugadors gironins. Jo jugava contra Laura Regincós. La recordava per haver quedat tercera femenina de Catalunya a la categoria sub-10, en el meu primer Campionat de Catalunya d’edats individual disputat també a l’Hotel Palas Pineda.

Em va fer un gambit de dama, fent a la primera jugada 1. Cf3. Quan jo li feia 2... Cf6 ella responia amb 2. d4 i jo convençut amb 2... c5. El meu súpervolga tornava a atacar.

La variant que em va fer no me l’havien jugat mai i això va fer que en determinades jugades jo em mengés alguns minuts del rellotge. Tan sols teníem 75 minuts per jugador sense increment, un temps que no anava gairebé a jugadors que acostumen a apurar-se.

L’Albert tenia una posició complicada, l’obertura no se la coneixia massa i li va passar una mica de factura. Ell, però, sempre se’n surt. El Torrents semblava que estava una mica millor, posicions que li agraden al Marc, igualades, a punt per arribar a un final i a poc a poc anar guanyant la partida.

En un moment donat, la meva rival es deixa peça; després d’una entrega de qualitat per part meva per recuperar-la després, ella s’equivoca i enlloc de quedar jo superior però amb força igualtat, quedo molt superior; amb peça de més. Un final de dama, torre i alfil contra dama i torre. Complicat, res estava fet. En aquests moments tan crucials és quan començo a pensar tots els conceptes del Cuartas; “... en un final de piesas mayores... la menor dirá, quién tiene la rasón...!” clar que en el meu cas ella no tenia piesa menor... tant se val. Qualsevol consell del Cuartas és bo. Et motiva. Et fa creure que tu tens conceptes són molt millors que els del rival, i en certa manera, és veritat. Intento activar el meu alfil de qualsevol manera, amenaçant mat, guanyar torre amb descoberta, etcètera. En un moment donat, quan ella refusa el meu canvi de dames, puc posar la dama a última fila, realitzant el canvi de dames ja que la seva està clavada. Simplifico tot, i quedo en un final superior. Ara ja tiro sense apuntar. Tan sols tinc tres minuts al rellotge.

En aquell moment entenc perquè serveixen les ràpides a tres minuts que fem els dies entre setmana a l’entrenament al club. Allà el meu canell es posa a to i començo a jugar jugades molt precises a una velocitat de vertigen. Aconsegueixo canviar torres, quedo amb l’alfil de més i quedo amb un peó passat. Ho simplifico tot i quan poso el meu peó a sisena, ara amb un minut de rellotge, la rival tira el rei i m’adjudico el punt que obria la llauna; 1’05 a 0’5.

Victòria important a l’espera del que facin els meus companys, i quan sortia l’Enric de veure les partides, comentava que no estaven les coses fàcils. L’Albert semblava que perdria, tenia alguna opció si aconseguia jugar amb l’apuro de temps del rival, el Cristian Granados, bon amic meu, que ja ens havíem enfrontat una vegada en un resultat de taules. El Torrents estava bé, semblava que guanyava. L’avantatge sobre el Figueres era d’un punt i això podia condicionar favorablement als nostres jugadors.

Va ser en aquell moment quan Puntí va començar a aplicar la seva tàctica pròpia. Recordant partides anteriors que ell mateix havia jugat, va esperar a que passés el temps per quan tingués menys de cinc minuts, començar a jugar al toque i intentar timar o atracar al jugador del Figueres. Mentrestant admirava la partida del Marc, esperant si la partida es resolia o no, tot semblava que el Marc s’enduria el punt.

Va ser llavors quan al Puntí li quedaven cinc minuts al rellotge. Va començar a tirar al toque al Cristian i nosaltres, des de fora, posant-nos de puntetes intentant veure alguna de les jugades que feia l’Albert. L’Enric mirava la partida, nerviós, però fingint (realment bé, tot s’ha de dir) que estava molt tranquil. Al cap de poques jugades Puntí para el rellotge i dóna la mà al seu rival. No sabem el resultat. L’Enric ens ve a veure. Puntí a perdut però Torrents ja guanya. 2’5 a 1’5, victòria per la mínima davant un Figueres que va demostrar no ser un comparsa al final.

Ronda 3; Oh... n’hi ha per agafar un infart, hooooome!

La següent ronda es jugava l’endemà al matí, i just després de sopar ens vam assabentar de qui seria el nostre rival. Un clàssic, un rival dur, una de les poblacions que són capital dels escacs a Catalunya; el Club d’Escacs Mollet.

L’Enric va tornar a veure convenient que jugués la Llum contra el Mollet, o sigui que ja teníem quartet inicial que s’enfrontaria al Mollet; Ferran Cervelló, Marc Torrents, Albert Puntí i Llum Cardó. Els seus respectius rivals serien;

·         Pere Garriga. (2233)

·         Joan Caro.  (1808)

·         Helena Ruiz. (1804)

·         Jordi Arnau Montaña. (1808)

Anàvem a dormir força d’hora, el Ferran anava a preparar amb el Cuartas i els demés no teníem ni la més remota idea del que feien. Ens quedàvem adormir mirant l’Aquí no hay quién viva, i l’Albert es va haver d’aixecar per apagar la televisió perquè jo dormia com un tronc.

Això sí, a l’aixecar-me sempre era el primer. Em dutxava de bon dematí i a l’acabar baixava a despertar a l’Enric, al Pita i al Marc. Em quedava pul·lulant per les dues plantes de l’habitació a l’espera que algú baixés a esmorzar.

La meva funció en aquesta ronda seria la mateixa que a la primera contra l’Andorra. Fer veure que era un jugador de la sala i entrar d’amagatotis a la sala de joc per a informar a pares i al Frederic, que estava a la sala dels sub-12, sub-10 i sub-8.

El Ferran sens dubte que començava a rebre els més forts de la categoria; ja l’Oriol Serra és un rival molt fort, però encara havia de jugar amb els Llàtzer, Pere Garriga, Rasen i companyia.

Tot apuntava que el nostre pichichi seria el Torrente, que estava en una forma espectacular.

I així ho va demostrar jugant contra Joan Caro, el va atacar per el flanc de rei i semblava que la victòria del Torrents seria imminent.

Abans, però, va acabar la Llum, que va guanyar la seva partida després de quedar en un final guanyador però que no era fàcil. Resolia la seva partida amb solvència. Enorme la feina de la Llum, que guanyava i es posava ella amb 2 de 2 i el matx amb 1–0.

El segon en acabar era el Puntí, que després que se li compliqués una mica la seva partida a l’obertura aconseguia posar la seva torre a la cuina i aprofitant l’apuro de temps de la seva rival guanyava força còmode. 2-0.

Però res estava fet; el Ferran perdia contra el Pere després de tenir gran part de la partida qualitat de més, però el Pere aprofitava el seu atac i un petit error del nostre jugador i guanyava la seva partida, donant esperances per empatar. 2-1. Faltava el... Torrente...

El Torrents sempre va semblar que dels 4 era qui estava millor. Tot i això es va tornar boig. Va entregar peces i torres per guanyar i va passar a estar perdut, però el Caro no ho va aprofitar i l’Enric li va dir urgentment que acceptés les taules. La partida havia quedat a l’aire. Nova victòria per la mínima. 2’05 a 1’05.

L’Enric, que l’havia tornat a encertar posant a la Llum de quart tauler enlloc de posar-me a mi, va mirar de reüll la partida que es disputava a la taula 1, el matx Cerdanyola del Vallès – Gerunda. L’Enric pronosticava que el Cerdanyola guanyaria el matx amb comoditat. I així va ser. 3-1 a favor dels vallesans, només va perdre el seu tercer tauler Adrián Jiménez contra l’Eduard Prujà, pichichi del Gerunda amb 3 de 3. Ja sabíem qui seria el nostre proper rival.

Ronda 4; Un dels dos no pot viure si l’altre sobreviu II. El clásico.

Aquella tarda hi havia Tarde de Champions en Canal + Jaque (variant del Canal + fútbol). Hi havia derbi. El clásico. Cerdanyola del Vallès – Peona i Peó. L’alineació del Cerdanyola ja la sabíem:

·         Llàtzer Bru. (2196)

·         Dani Garcia Ramos. (2175)

·         Adrián Jiménez. (1994)

·         Cora Castellet. (1987)

Nosaltres jugàvem amb l’equip de gala; Ferran Cervelló, Marc Torrents, Albert Puntí i jo. Pronosticàvem un matx igualat.

La meva rival era la Cora Castellet, coneguda jugadora, conegudíssima diria jo. Ja ens havíem enfrontat una vegada al 2010, en un Campionat de Catalunya individual. Aquell any jo em vaig endur la victòria marcant un Iniestazo, bé, un alfilazo a l’últim segon. Partida que jo vaig tenir qualitat de menys tota però la parella d’alfils va ser molt forta i vaig guanyar per un petit detall. Ella volia revenja.

M’estava servint un bon plat d’espaguetis al menjador del Palas quan se’m va acostar, decidida.

-Jugues tu o la Llum?- va dir.

-No ho sé, em sembla que juga la Llum, però em facis cas.- vaig dir, mantenint-me seriós i dissimulant el millor que sabia.- L’Enric ho sap.

Ella es va quedar una estona observant-me, però jo no vaig moure ni un múscul de la cara.

-Mentider...

Se’n va anar menjador avall i la vaig perdre de vista. Vaig continuar servint-me menjar, que el tio del darrere tenia gana i ja em punxava l’esquena amb la forquilla.

Vaig veure en una taula a la Daniela i a la Llum assegudes dinant. Abans d’anar a la meva taula, em vaig apropar a la seva. Directament a la Llum.

-Llum, si et ve la Cora i et pregunta qui juga, digues-li que et sembla que jugues tu però que  no ho saps, ¿entesos?

Mentre ella assentia, vaig adonar-me que tenia una mirada clavada. Vaig girar el cap i la Cora m’observava des de uns cinc metres.

-Ho sabia...!

Allà ja vaig riure i me’n vaig anar a la meva taula mentre explicava l’anècdota als companys de taula. Sóc un cas.

Després de dinar vaig anar a l’habitació a preparar amb el Cuartas. No estava nerviós. No tenia por. Algun dia ens havíem d’enfrontar una segona vegada. I havia de defensar que jo l’havia guanyat netament, sent superior, sense tenir sort. Havia de demostrar qui era i perquè ja l’havia guanyat una vegada. Clar estava que algun dia ens havíem de tornar a enfrontar, i aquell dia havia arribat. Un dels dos no pot viure si l’altre sobreviu. Part II.

Vam preparar contra francesa i siciliana, amb diverses variants i transposicions. Estava preparat per la partida. Preparat per lluitar!

Vam seure a la taula 1 del campionat. Puntí va fer de waterboy tirant-nos l’aigua a cadascun dels jugadors mentre l’Enric completava l’acta.

El matx va començar.

Em va jugar francesa.

Vaig fer la meva variant del Chakkal Attack, i semblava que ella ja se l’havia preparat. Tenia més d’una partida i de dues a Chess-Results amb la meva variant del Chakkal Attack. L’Enric mirava les partides amb aire pensarós mentre aprofitava per fer algunes fotos als jugadors.

Em va fer una variant que no m’havien fet mai i allà ja vaig improvisar i vaig posar a prova els meus coneixements de la intuïció. Vaig fer una jugada rarita com diu el Cuartas i pensant-me que tenia alguna cosa millor, vaig haver d’entregar dues peces meves per una torre. La partida seguia el mateix guió que al 2010. La Cora quedava amb avantatge. Però aquesta vegada se’n recordaria de la nostre anterior partida i aniria amb més de compte. Havia d’atacar. Un dels dos no pot viure si l’altre sobreviu.

No tenia ni idea de com anaven les altres partides. ¡Tú a tu partida! em deia mentalment, amb la veu del Cuartas ressonant dins meu, com ja és habitual en totes les partides que jugo. A la partida es van anar canviant peces i semblava que ella tenia avantatge. Però... En un final de piesas mayores... ¡la menor dirá! ... quién tiene la rasón... Lamentablement m’havia quedat sense piesas menores, tan sols tenia la dama i dues torres, mentre que ella tenia la dama, una torre, un alfil i un cavall. Segons el Rybka, 2 punts d’avantatge per ella.

Interrompien els meus pensaments xiuxiuejos d’una de les taules. Torrente havia fet taules amb el Dani Garcia Ramos. Un molt bon resultat, tenint en compte l’estat de forma del jugador i, sense anar més lluny, la seva qualitat. ½ a ½.

No gosava mirar les partides del Puntí i del Ferran, yo a mi partida. L’Enric continuava passejant per allà, i de tant en tant veia al Cardó, delegat de l’equip B infantil.

Quan em vaig veure quasi perdut vaig jugar al concepte; les torres a les columnes, el rei segur... més o menys... i la dama...? la dama activa? No! La dama a la cuina! Al forn de la cuina! Vaig atacar-la amb tot, amb una torre a setena i la dama a sisena recolzant-la, però semblava que ella tindria poques dificultats per defensar-se i més endavant guanyar-me. Però...

Fa un moviment de cavall. Miro. M’amenaça mat. Sembla que està tot perdut. Penso; pero hombre señor Collell... como usted pudo... Ja fa cinc jugades que he deixat d’apuntar. Em queden tres minuts. A ella quinze.

El cavall que amenaça mat deixa l’enroc dèbil i la seva defensa desprotegida. Llavors me’n recordo... aquell mat dels nens petits... com es diu... ¿el d’última fila?

-La centrada d’Alveeees! El rebuig d’Essien, la pot controlar Eto’o, pilota per Messi, dintre de l’àrea Messi, pilota per Don Andrés pica Don Andrés i...

-Deixeu-me’l a mi, sóc jo qui l’ha de matar! Després d’aquesta nit... ningú recordarà el teu nom... només el recordaran per dir com, m’imploraves que no et matés... i jo, que sóc tot compassió, et perdonava la vida...

-Mai!

-Només jo, puc viure, per sempre... Avada Kedavra!

 Una fogonada de llum verda i vermella es connecten. Sembla que la vermella té més poder.

-Noooooooo! Podeeeeeeer!

La vareta li salta de la mà a la de la cabellera negre i el noi l’hi apunta al coll.

-¿Per què encara vius?

El noi fa una pausa dramàtica.

-Perquè tinc una raó per a la que viure.

El mat en tres està a l’aire. El noi fa la primera jugada. La noia no veu el mat i mou el rei. El noi torna a fer un escac i la noia se’n adona del mat imminent. Para el rellotge i dóna la mà al rival. 1’05 a ’05.

Abans de marxar, però, la noia diu unes paraules.

-Només jo, puc viure, per sempre. Ens tornarem a trobar. I la pròxima vegada no tindràs tanta sort.

A l’aixecar-me, després de firmar la partida, l’Enric m’agafa per les espatlles. Encara tremolo.

Sorprès, a la taula del costat, el Puntí pregunta;

-HAS GUANYAT!?

Tan sols assenteixo amb el cap. Agafo la partida, l’aigua i el boli i me’n vaig de la sala. Al sortir me’n adono que el Ferran ja ha acabat. Miro a l’Enric i em diu que aquest a perdut. Maestro Obi-wan, nada de victoria... del velo oscuro ha caído... las guerras clon empezado ya han.  

1’05 a 1’05.

Tot a les mans de Puntí.

Surto a fora, al Vestíbul de l’Hotel Palas, on allà tothom em pregunta i em comenta que què he fet a la meva partida per acabar guanyant. No hi ha frases que valguin, no es pot explicar. Bé... sí. Iniestazo!

De sobte, en Llàtzer Bru surt tot enfadat de la sala de joc, tot exclamant, amb aquell accent de l’Ampolla; en Jiménez ja perd, recollons!

Emocionat, entro a la sala. Veig que el Puntí està jugant al toque. L’Enric està molt pendent de la partida. De sobte, els dos jugadors es donen la mà, davant la presència de l’àrbitre i dels dos delegats d’ambdós equips. M’apropo sigil·losament i només donar-hi un cop d’ull, veig al Puntí amb qualitat de més i amb un peó a setena. Se’m dibuixa un somriure a la cara. Just quan veig el rellotge, que se’m esborra de seguida. 00:00 h. a la banda del nostre jugador i una bandera negre que apareix i desapareix. Se’m cau el món als peus i surto de nou de la sala, m’assec al sofà i em poso les mans al cap. 1’5 a 2’5. Derrota per la mínima contra l’etern rival.  

No es pot dir que no ho vam intentar, però no ho vam poder aconseguir. Tampoc es pot dir que vam tenir mala sort, la meva partida es va guanyar contra pronòstic tenint una posició pràcticament perdedora. Una llàstima tenint en compte el que vam lluitar.

També sabríem el rival que ens tocaria l’endemà; el Gerunda. Un equip format per;

·         Rasen Mediña (2143)

·         Guillem Salagran (2136)

·         Eduard Prujà (2002)

·         Eduard Salagran (1817)

Segon i tercer del rànking s’enfrontarien a la taula 2 del campionat. Pronosticàvem que seria un matx interessant.

La partida contra la Cora m’havia deixat baldat. Vam anar a sopar i després de sentir darrere meu un parell d’amenaces per part seva, vaig decidir que millor no dir res... jo parlo al tauler, com el Guardiola.

Ben sopat, anàvem a preparar amb el Cuartas, però jo m’estimava més preparar al dematí quan estigués més fresc i anar a dormir d’hora. L’Albert ens havia deixat ja que l’endemà havia de jugar amb el seu (i meu) equip de futbol, la UB Catalònia. Només un dels dos podia faltar, i l’Albert va decidir que marxaria ell i que jo em quedaria.

Vaig anar a l’habitació després de preparar amb el Cuartas i em vaig estirar al llit del primer pis, on dormia l’Enric. Estava sol. Vaig posar la tele i donaven l’Argentina – Uruguai. Vaig posar-me el despertador al mòbil. Em vaig estirar i vaig mirar al sostre. Els ulls se’m van anar tancant poc a poc... molt a poc a poc...

El que va passar després no sé si ho vaig somiar o què, però recordo veure al Frederic i a l’Enric entrar a l’habitació, tot exclamant:

-Hombre Víctor! Si estàs aquí! Millor que no surtis a fora que hi ha un jaleo... Li vaig a fer una foto, mira com dorm!

Obro una mica l’ull esquerre;

-Ei Frede Frede... saps que li faré demà al Prujà?- dic amb un fil de veu.

-¿Què li faràs?

-1. e4 c5 2. b3... jo sóc negres...

(Flash)

-Ostres... bé marxem! Bona nit!

Ronda 5; Si haig d’animar a un club que no sigui Peona i Peó, jo sempre animo al Vila Olímpica...

Em despertava... ¿on? No reconeixia l’habitació... ni res... l’Enric estava dormint al meu costat... vaig sentir el cos molt pesat...

Anava vestit.

Estava creuat al llit de matrimoni, deixant tan sols un poc espai al meu delegat. Havia d’anar a dormir al pis de dalt, o com a mínim posar-me el pijama. Vaig mirar el rellotge. Marcava les 7:20. Ja quasi era de dia. Vaig anar sigil·losament cap al pis de dalt, quan vaig sentir murmuris provinents de la penombra. Vaig reconèixer la veu del Pita.

Em vaig dutxar tranquil·lament per desvetllar-me una mica d’aquella estranya nit. Si és que no falla; a cada última nit de cada torneig, m’haig de quedar adormit en roba al llit d’un altre. Digueu-li al Frederic, que recordarà una bona nit estiuenca a la Pobla de Lillet.

Anava a preparar amb el Cuartas just després d’esmorzar xocolata calenta amb xurros i un bon ou ferrat amb dos trossos de pa. Digne de déus.

Preparàvem, com ja li havia dit al Frederic en estat zombie b3 contra 2... c5. Provaria de sorprendre al Prujà. Per si fos poc, quedaria doblement sorprès, ja que ni els del Gerunda ni ningú sabien que l’Albert havia marxat, per tant es pensarien que jugaria l’Albert i no jo i jo de quart tauler i no la Llum.

La ronda va començar.

A la taula 1 s’enfrontaven Cerdanyola del Vallès (líder en solitari del torneig) contra Vila Olímpica, tercers classificats de Barcelona. Confiàvem en el Vila Olímpica!

Les partides estaven en joc. Molt igualades totes. El marcador de 0-0 va ser permanent durant molta estona, fins que el Ferran va obrir la llauna; guanyava al Rasen! Gran victòria del Ferran que donava ànims a tot l’equip. Volíem quedar segons!

Malauradament l’alegria va durar poc. Al cap de poc temps, el Gerunda empatava el matx ja que a l’última taula l’Eduard Salagran guanyava a la Llum. 1-1. Faltem Torrente i jo.

A la meva partida, mai vaig estar bé. Vaig tornar a jugar a l’apuro de temps, intentant timar el final com havia fet el dia anterior. Aquesta vegada però no hi va haver remei. El Prujà va trobar una combinació molt forta i jo, amb dos minuts al rellotge, vaig haver d’abandonar i felicitar al rival.

L’Enric em va treure ràpid de la sala per no destorbar al Torrents, que semblava que estava en ple procés d’atracament.

Així va ser.

Els dos primers taulers ens van salvar la pell i vam aconseguir empatar el matx contra els segons del rànking (2-2). El Cerdanyola va guanyar amb comoditat al Vila Olímpica per un clar 3’05 a 0’5. Ja eren campions matemàticament.

Ronda 6; El pasillo i TERCERS!

L’empat contra el Gerunda ens va quasi assegurar el tercer lloc. Ara, però, esperàvem algun miracle per a que quedéssim segons (amb el titular ja us avanço la posició final de l’equip però feu com si res). El Gerunda s’enfrontava a la taula 2 amb el nostre equip B, format per;

·         Albert Pita (1936)

·         Adrià Pérez (1878)

·         Jaume Lladós (1873)

·         Laura Ovejero (1782)

Esperàvem que el nostre equip B pogués, com a mínim, posar-li les coses difícils als gironins. A nosaltres, que ens esperàvem un equip com el Lleida o el Vila Olímpica, ens va tocar un equip que no havia guanyat cap matx. El Mollet B, format per;

·         Dilan Paredes (1776)

·         Ángel Tomás (1716)

·         Ferran Coll (1700)

·         Gerard Morros (1700)

Un rival assequible, però veient matxos anteriors... res estava fet!

Aquella ronda no vam preparar. Bé, sí, vam preparar la maleta, ja que havíem de deixar l’habitació ben d’hora. El Cuartas (que va fer unes preparacions esplèndides durant el campionat i que els podis aconseguits són en part gràcies a ell) es va dedicar a preparar bàsicament a l’equip B, rival del Gerunda, i als sub-12 i sub-16, que tenien matxos importants. A nosaltres res.

Va començar la darrera ronda.

El matx va ser un matx pla, sense gaires problemes. El primer en acabar va ser novament el Ferran que va guanyar la seva partida amb solvència. Jo (després de fer un SuperHiperMegaUltra Gambit de Rei!) vaig guanyar fàcilment destrossant al jugador del Mollet B. 2-0.

El Torrents tenia una posició que a ell li agraden, tranquil·les, a punt per arribar al finalet de peons i poc a poc anar fent. La Llum semblava que també guanyava.

El matx va acabar amb 3’05 a 0’5, però patint més del que esperàvem. La Llum va entaular amb el quart tauler del Mollet B per el famós cas de la Torre Loca, final de torres que són taules. El Torrents, que no va guanyar fàcil, va haver de suar una mica per adjudicar-se el punt.

A la primera taula vam poder admirar com alguns dels jugadors vallesans jugaven Súpervariants com el Gambito Chocolate o el Gambito Chocolate Blanco. Ja eren campions, així que el resultat ja era intranscendent. El nostre B va perdre amb el Gerunda per 3-1, amb taules de Laura Ovejero contra Eduard Salagran i Albert Pita contra Rasen Mediña.

Vam assistir a l’entrega de premis tan sols tres jugadors dels cinc que érem a l’equip. L’Albert no hi era i pichichi Marc Torrents va haver de marxar a Barcelona ja que tenia molts exàmens i havia d’estudiar. El Ferran, la Llum i jo vam alçar la copa de tercers classificats de Catalunya. Vam acabar amb bon sabor de boca, però el sub-16 encara està per arribar, i ara amb les polèmiques partides de Kamikaze Jesús per posar-les a les cròniques!

Víctor Collell (L’innominable)

(Algunes de les imatges cedides per Enric Garcia)

L'entrevista 4; Enric Garcia

L’entrevista 4; Enric Garcia

Aquesta entrevista del mes d’octubre és dedicada a l’Enric, jugador del Club d’Escacs Peona i Peó i des de fa ja uns anys que col·labora en moltes seccions del club, pràcticament des dels seus inicis. Encara no ho tenim del tot clar, per tant li farem aquesta entrevista; per saber una mica més sobre la seva persona, els seus inicis, la contribució al club i altres coses, com mèrits esportius o fites a nivell individual. Mesos abans per a que comenci el Per Equips, l’Enric respondrà a la nostra diabòlica bateria de preguntes.

1.- Enric, explica’ns una mica els teus inicis i com et vas introduir al món dels escacs.

Vaig començar a jugar a escacs al poble on estiuejava la meva família, prop de Girona, al Club Escacs Vidreres; em va introduir el meu germà que també jugava allà; com pujàvem quasi tots els caps de setmana podia jugar totes les partides del per equips. Només vaig jugar aquí una temporada, crec que seria cap a l’any 1984 o 1985.

Després vaig fitxar pel Foment Martinenc, club que em quedava molt a prop de la meva escola, i moltes tardes sortia d’aquesta per anar al club; en aquella època hi havia al Foment un gran ambient i quasi cada tarda podies trobar gent per jugar. Aquí vaig jugar unes 9 o 10 temporades. Els primers anys freqüentava molt el club i es on vaig aprendre a jugar a escacs, les darreres temporades vaig deixar temporalment els escacs però em van convèncer per només jugar el per equips i aquí vaig començar a delegar fins i tot algun equip. El Foment era un club molt ben organitzat per la quantitat de gent que hi havia, i aquí vaig conèixer molts amics perquè hi havia un interessant grup de la meva edat.

Durant una temporada vaig fitxar pel Peona i Peó, club que em quedava més a prop de casa; em resultava més còmode anar; a més vaig conèixer un parell d’amics en els campionats escolars ja que començava a donar classes en alguna escola. A partir de la meva primera estada a la Pobla de Lillet, que vaig anar amb un grup de Peona i Peó va ser quan em vaig acabar de decidir per fitxar. Va ser el primer open que jugava després d’alguns anys de només jugar el per equips.

La temporada següent vaig seguir molt vinculat al Peona i Peó ajudant a les classes o rebent-les; però vaig fer un canvi, vaig fitxar pel Frederic Mistral, escola on treballo. Juntament amb el meu germà vam fundar el club on alguns treballadors de l’entitat, alumnes i ex alumnes ens vam animar a donar-nos d’alta com a club. Aquí vaig jugar el per equips unes 8 o 9 temporades. D’aquí també tinc molt bons records. Em va agradar molt l’esperit d’equip que teníem. Vam aguantar categories molt difícils per la poca experiència i nivell que tenien alguns companys. Jo personalment va ser el millor moment com a jugador, vaig arribar als 2125 ELO, rebia classes i jugava força opens.

I ara fa crec que 6 o 7 temporades torno a jugar el per equips amb el Peona i Peó, club del qual sobretot destaco el bon ambient que es respira. Es un club que va començar quasi com una escola, i actualment combina molt bé l’ambient d’escacs jove i adult, amb una escola cada vegada més ben estructurada, i que ha crescut molt.

2.- En la teva vida quotidiana, ¿dediques molt de temps als escacs? ¿Quan?

A l’escola part de la meva feina ha estat durant molts anys donar classes d’escacs en activitat extraescolar, sempre tenim força inscripció al resultar una escola gran i amb gran tradició d’escacs. També hi dedico hores a promocionar que els meus alumnes juguin campionats. Sobretot el Campionat Escolar de Barcelona Individual i Per equips, del qual formo part de l’organització des de fa molts anys.

3.- ¿Quans torneigs acostumes a jugar anualment? ¿Quins?

Porto tants anys fent classes d’escacs i com a organitzador de campionats escolars, que fa anys que no tinc ganes de jugar opens individuals a estones lliures. Per desconnectar m’he dedicat més darrerament a altres activitats que també m’agraden i sempre les he practicat com l’atletisme, on fa dos anys també m’he fet soci d’un club, la lectura o escoltar música a casa tranquil·lament.

El Per equips sempre el tinc com a sagrat, m’encanta; també m’agrada fer de delegat si se’m necessita.

4.- ¿Tens algun objectiu a nivell escaquístic?

Com que no jugo campionats, aquí podria parlar del meu objectiu respecte als meus alumnes. Sobretot penso que el més important es que aquest contacte o experiència que tinguin amb els escacs els hi resulti positiu, que s’enduguin un bon record de l’activitat i que aquesta pràctica els faci més forts; ja que considero que en els escacs hi ha una part de disfrutar, però també una part dura a superar. Aquí trobo molts paral·lelismes amb la vida.

Molta gent opina que els escacs resulten pedagògic per si mateixos. A les classes de monitors que feia fa anys per la Federació Catalana sempre explicava que això ens pot enganyar. Les activitats, jocs o esports no son educatius per si mateixos, tot depèn com ho enfoca o articula cada mestre, monitor o entrenador.

La combinació dels dos primers objectius, més l’enfoc didàctic adequat del mestre, per mi resulten el principal atractiu pedagògic dels escacs.

5.- ¿Quina ha estat la teva fita a nivell escaquístic més important fins ara?

Sens cap dubte el millor record que tinc de campionats d’escacs i a la vegada la meva fita més important, ha estat anar de delegat a Avila aquest any 2012 amb les seleccions catalanes Sub 14 i Sub 16, que es van proclamar campiones d’Espanya les dues. Em vaig alegrar moltíssim per l’esperit d’equip que tenien els xavals i també els entrenadors, tothom em va caure molt bé. Les dues medalles que tinc tenen molt valor per mi. Jo no vaig pujar al podi perquè vaig fer fotos, però me les van recollir els dos entrenadors, detall que vaig valorar personalment molt.

Com a jugador podria recordar temporades de Per equips amb el Foment Martinenc, Frederic Mistral o Peona i Peó, amb ascensos o permanències de molt mèrit. A nivell individual no he destacat gaire, alguna segona posició en grup B però poca cosa més.

6.- ¿Quina relació tens amb el club d’escacs Peona i Peó actualment? ¿Ets tan sols jugador i membre del club o tens algun tipus de relació més?  En cas negatiu, ¿t’agradaria ser alguna cosa més que un jugador del club?

Actualment sóc un soci, que està disposat a ajudar al club per al que calgui. Muntar taules, cadires, o anar de delegat als Campionats de Catalunya per edats com fa poc he anat amb un equip magnífic que ho va donar tot.

Fa anys era vicepresident, però no tinc massa bon record d’aquesta experiència; per això ara valoro molt el treball que està fent la junta actual, però em resisteixo a entrar a formar part. Fa anys vaig tenir la sensació, que la junta s’entenia més per a ajudar, no per a decidir; a més es van portar a terme interessants projectes que han ajudat a créixer el club, però aquests ens distreien força l’atenció i no detectava el mateix interès a organitzar-nos i estructurar el club, per això ho vaig deixar. Actualment vist des de fóra, m’agrada la junta que s’ha format.

També em fa molta il·lusió col·laborar amb el butlletí. He creat un espai informatiu, bàsicament d’entreteniment; però que considero un punt atrevit pel seus tocs d’humor i per presentar punts de vista dels escacs més autocrítics (hi dedico hores en aquests articles). Em va fer molta gràcia de vacances a l’estiu en 4 dies escriure 3 articles extremadament diferents en estil per a 3 revistes diferents (Butlletí Federació, Butlletí  del Club, web AjedrezND). M’agrada fer aquests articles i variar lleument l’estil depenent de a quin públic el dirigeixo. Experimento un estrany plaer en aquest aspecte, és com a qui li agrada disfressar-se, o el que sent un artista que interpreta personatges.

7.- ¿Ens sabries descriure el teu estil de joc? ¿Quines són les teves obertures preferides i/o les que més practiques?

Com a jugador em sento un jugador sense punts forts, però a la vegada sense punts febles. Una mica tot terreny; això per mi resulta un avantatge per fer classes perquè als meus alumnes els hi puc explicar una mica de tot. Sens dubte actualment em falta pràctica i entrenament. Com a obertura preferida m’agrada la India de Rei.

8.- ¿Què és el que més t’agrada de jugar a escacs?

El trobo un joc molt complert, hi ha part analítica, treball de càlcul, memòria, tàctica, estratègia...... No hi ha atzar com a molts jocs de taula. Té moltes similituds amb les activitats esportives físiques. El trobo força competitiu, però si els mestres o entrenadors som hàbils podem aprofitar les avantatges didàctiques d’això.

9.- Ja per acabar, ¿què esperes del club aquest any? 

El club per mi es troba en un gran moment. Som molts socis, hi ha de totes les edats, hi ha una escola que funciona molt bé per la gent que mou, també hi ha un gran ambient d’adults i joves jugadors que portem al mateix club fa anys i altres que van arribant. També hem organitzat un open per Nadal molt interessant, i altres campionats més enfocats per la cantera. Estem per mi en el millor moment del club, alguns problemes que tenim els tenen també altres clubs d’escacs, i els anirem superant, estic segur.

XIV Festa dels Escacs

Aquests dies es celebren les festes d'Horta, que conclouen diumenge dia 16 de setembre. Una de les activitats que es celebraran aquest diumenge serà la XIV Festa dels Escacs. La Festa dels Escacs es celebra cada any a les festes del barri i enguany tampoc faltarà. Segons el número 52 de la revista Temps d'Horta, Temps de Canvis, publicada l'1 de setembre, la  Festa dels Escacs serà diumenge dia 16 de setembre a les 18:00 h a la Plaça d'Eivissa, a càrrec del Grup d'Escacs Peona i Peó, amb Escacs Gegants i Simultànies, que probablement jugaran alguns dels jugadors del club, encara no en sabem els noms. Sens dubte que no ens podem perdre aquesta Festa dels Escacs, una de les últimes activitats de la Festa Major d'Horta. L'ambient que es respirarà a la Plaça d'Eivissa serà molt bo i podrem veure a molts jugadors de club i aficionats jugant entre ells. Un servidor hi serà i quan acabin les simultànies us ho relatarà aquí, al bloc de Peona i Peó. En penjarem fotografies. Us hi esperem!

Per a més informació podeu consultar les següents pàgines web;
Bcn.cat
Bcn.es

V Obert d'estiu d'escacs base del Guinardó

Com tots els torneigs dels que jugo, aquest Obert d'escacs base del Guinardó mereix una crònica, i no ha de ser menys digna que les altres cròniques, és més, ha de ser encara més important. Ja és la cinquena edició, i, esperem, que això només acabi de començar.
A la primera ronda ens esperaven sorpreses, que jo només podia gaudir-ne a la distància. Aquest any ha coincidit el torneig amb la primera setmana d'entrenament al meu equip de futbol, el Catalònia, i sempre es diu que la primera setmana és la més important. ¿Més important que el torneig? Res. Vaig haver de demanar que no m'emparellessin, igual que el meu company de club i amic Albert Puntí, ja que juguem al mateix equip. Com deia, vèiem els resultats des de casa, com el quart del rànking, Marcel Claramunt, que perdia contra la jove jugadora del club Ariadna Bada. O Daniela Velasco, que entaulava amb un jugador que pot ser una revelació en aquest torneig; Pablo Ji. Raúl Navarro també feia saltar la sorpresa guanyant per bandera a Jordi Lladós.
Dimarts al matí sí que podia jugar, l'entrenament era a la tarda. Els aparellaments eren força interessants. A la taula 1 hi havia un interessant matx entre dos jugadors del club; Joana Llum Cardó contra Marc Torrents. El 3 del rànking Carlos Martinez jugava contra Sara Las Heras, dos prometedors jugadors catalans. També hi havia derbi de clubs a les primeres taules, com el duel dels jugadors d'EDAMI Andrea Jausàs i Daniel Riu, o el derbi de Peona i Peó, Xavier Povill contra Jaume Lladós. A mi em tocava amb negres contra Marta Comalrena, del Frederic Mistral, i a l'Albert li tocava la perla del Llinars Alex Maria Oproae. Demà havia de ser un gran dia!

Ronda 2 (1 per a nosaltres); Supermanager Torxa

El dimarts sí que seria un dia mogut. Mogudíssim diria jo. Em despertava a les nou del matí, dos hores abans de la ronda. Em vaig dutxar, vaig esmorzar i vaig mentalitzar-me bé per a la partida. Un mai s'ha de confiar!
Havia quedat a les 10:30 al metro d'Horta amb Buzz LightYear Puntí per anar cap al Mas. Vam arribar quan encara faltaven cinc minuts per la ronda i ens va donar temps a saludar al personal i vells amics. El bon ambient del torneig és una de les coses que més agraden als participants. La ronda va començar puntual.
Acabava no massa tard, després de guanyar la meva partida resolent-la fàcilment. Després de que la meva rival es deixés cavall net a les poques jugades va marcar la partida. Havia sumat el meu primer punt en aquest V Obert d'estiu del Guinardó.
Lightyear Puntí també va guanyar la seva partida, contra l'Alex Maria Oproae, que després d'oposar resistència en l'obertura, es va deixar un sal de cavall i Puntí va resoldre amb solvència.
Com que havíem acabat aviat, ens va donar temps a pensar en un equip per a la Lliga Fantàstica Torxa. Després de fer sumes i restes al darrera del paper, em va sortir un equip força competitiu; Marc Torrents, Joana Llum Cardó, Víctor Collell i Pablo Ji. Tots quatre sumaven 7500 punts d'ELO català exacte. Per aquells que no ho sapiguen, la Lliga Fantàstica Torxa consisteix en formar un equip de quatre jugadors del torneig que entre ells no poden sumar més de 7500 punts d'ELO. Un clàssic d'aquest torneig.
Després de formar els respectius equips i comentar la jugada amb l'Enric, que va fer un equip femení ja típic, vam decidir marxar cap a casa de Puntí, ja que em quedaria a dinar i ja després aniríem a entrenar. Demà ens esperava un dia tan o més dur que el d'avui, i partides més interessants; Marc Torrents contra Llibert Céspedes (campió d'Espanya sub-8) a la taula 1, i Pol Bover contra Carlos Martinez a la 2, sense contar els dues Jaime Arroyo contra Oriol Panadès i Xavier Povill contra Daniela Velasco. A mi em tocava Pol Moncunill, rival desconegut, i Puntí jugava amb blanques contra Guillem LasHereas Alexendri. Aquest torneig promet, i molt!

Ronda 3 (2 per nosaltres); Victòria fugaç
El dimecres era un dia que es jugava doble ronda, al matí i a la tarda. Lightyear i jo ens dirigíem cap al Mas mentalitzats per la partida. El meu rival, Pol Moncunill, era un rival desconegut, que tenia un punt gràcies a un bye que va fer que se li sumés un punt automàticament. No tenia ELO, era 1700, de l'Ateneu Colón. Un mai s'ha de confiar! L'astronauta de Peona i Peó Albert Puntí jugava contra un rival conegut, conegudíssim diria jo, el jugador del Llinars Guillem Las Heras. Ja havien disputat dos matxos abans d'aquest, els dos se'ls va endur l'Albert. Vaig advertir-li que, si l'Albert feia c5 (l'Albert era negres) LasHereas Alexendri podria fer-li 2. f4, una variant que ell defensa amb la vida.
La ronda va començar puntual.
La primera partida de la sala en acabar va ser la meva. Vaig adjudicar-me el segon punt ràpid, en deu minuts escassos. El meu rival es va equivocar greument en les primeres jugades, obrint la columna h i la meva torre va poder capturar la seva fent escac i tot seguit guanyar la dama. Allà es va decidir la partida.
Ara havia d'esperar la partida del Puntí, que pintava bé, i estava molt renyida i maca. Segurament serà una de les partides del V Obert d'estiu del Guinardó que estaran publicades al Butlletí del mes d'octubre.
Hi havia duels interessants a les primeres taules, sense anar més lluny a la primera, on Marc Torrents, 1 del rànking, jugava contra el vigent campió d'Espanya sub-8 Llibert Céspedes, del Tres Peons. En Llibert estava fent una gran partida fins al moment, posant les coses molt difícils a en Marc. A la segona taula també hi havia la presència d'un jugador de Peona i Peó, Carlos Martínez, que jugava amb negres contra Pol Bover, un derbi del campionat. A la taula 6 hi havia un matx de jugadors del club; Xavier Povill contra Daniela Velasco, un matx molt interessant amb dos estils de joc molt semblants.
Finalment, al tercer matx, LasHereas Alexendri es va endur el punt contra Lightyear Puntí, que no va poder materialitzar les seves ocasions. Una llàstima, ja que segurament l'Albert no disputaria cap partida més en aquest Torneig.
Havíem de marxar cap a casa, ja veuríem l'aparellament des de casa. Com pronosticàvem, l'Albert va demanar un bye i ja no jugaria cap més partida.
Des de casa veia algunes sorpreses en les partides, com la derrota del Carlos contra el Bover, o la gran victòria de la Laura Ovejero contra el Dani Codina, ambdós jugadors del club. També veia els aparellaments de la ronda 4. Jo entrava a la fila de les primeres taules, concretament a la taula 6, on es podria veure un matx trepidant. Víctor Collell contra Albert Pita.

Ronda 4 (3 per mi); A reveure, catalana! 
Aquella partida, la segona del dia, prometia ser emocionant. No era la primera vegada que l'Albert Pita i jo jugàvem en un campionat. Havíem jugat dues vegades anteriorment. Una al Vila de Gràcia d'escacs base, una partida que finalment va acabar en taules en un final on jo tenia peó de més, però no vaig poder materialitzar l'avantatge ja que els alfils de diferent color no em van permetre endur-me el punt. També vam jugar l'any passat, en un Obert Torxa, a la taula 1 del torneig, una partida que l'Albert va guanyar fàcilment en 11 jugades després de caçar-me la dama enmig del tauler en una Escocesa. Aquest any li havia de posar les coses més difícils.
Ja des de l'Obert de Barberà que em vaig acomiadar de la meva catalana, del meu d4 que havia jugat durant tot l'any. Ara era un jugador de ataque, com bé diria el Cuartas. M'havia de preparar alguna cosa contra el Pita, alguna variant sorpresa. Mentre rumiava alguna obertura, vaig contactar amb l'editor del Butlletí Marc López, cosa que em va fer recordar una obertura fantàstica; El Gambit de Rei!
Després de preparar-me durant un temps (amb l'ajuda del Marc, òbviament) vaig anar cap al Mas aquesta vegada sol amb la idea de guanyar a l'Albert i posar-me amb tres punts. De ben segur que la meva variant el sorprendria.
En aquella quarta ronda ja hi havia sospites de qui podrien ser els candidats al títol del V Obert d'estiu d'escacs base del Guinardó. A la taula 1 s'enfrontaven dos candidats al torneig, Xavi Martinez Pla contra Marc Torrents, duel interessantíssim. Els dos jugadors tenien moltes ganes de guanyar aquest torneig.
Oriol Panadès jugava a la taula 2 contra Pol Bover, que estava en una bona ratxa. A la taula 3 hi havia duel femení, Daniela Velasco contra Andrea Jausàs, i a la taula 4 duel de jugadors del club, Carlos Martínez contra Jaime Arroyo.
La ronda va començar puntual.
Va ser de pel·lícula la cara que va posar l'Albert Pita al veure la meva jugada 2. f4. Va riure per sota el nas i vaig anar al lavabo aprofitant l'avinentesa.
Em va acceptar l'entrega, i d'obertura vaig quedar molt bé. Finalment no vaig poder materialitzar l'avantatge en una victòria. La partida va acabar en taules, però ni molt menys pactades!
Era de les últimes partides de la sala, a la taula 1 el Xavi i el Marc van fer taules i a la 2 el Bover encara jugava amb el Panadès, on semblava que en Pol guanyaria sense gaires dificultats.
Vaig sortir al pati del Mas Guinardó on vam organitzar un rondo (una mica mal fet si em permeteu) on les meves xancles van demostrar que continuen en bona forma. Més o menys.
Quan es van acabar totes les partides de la sala vam poder veure els resultats i els aparellaments. Sorprenentment el Bover va perdre amb l'Oriol, deixant-se un doble i sentenciant la partida. La Daniela va perdre el derbi amb la Jausàs i Carlos Martinez entaulava amb el jugador del club Jaime Arroyo, que sempre jugava a les primeres taules. Jaume Lladós havia guanyat a la taula 5 còmodament al 4 del rànking Marcel Claramunt, un prometedor jugador.

Demanava  al Frederic que no m'emparellessin a la següent ronda, i que probablement no jugaria cap partida més, ja que el meu entrenador de futbol ens feia jugar quatre dies a la setmana més el partit del dissabte al matí. I així va ser. No vaig poder disputar cap partida més, vaig haver de mirar tota la resta del campionat a través del Chess-Results. Campionat que finalment es va endur Xavier Martínez Pla, del Vila Olímpica. Sembla que els ojeadores de Peona i Peó ja l'han clinxat. Va guanyar per un punt d'avantatge sobre Marc Torrents, que va entaular les dues últimes rondes. El va acompanyar al podi la vigent campiona del Torneig, la jugadora que va guanyar el Torxa l'any 2011, Andrea Jausàs, d'EDAMI.
Daniela Velasco, Xavier Povill i Carlos Martínez van fer els mateixos punts que l'Andrea, 5, però aquesta amb millor desempat. La presència de jugadors del club a les primeres posicions va ser numerosa. Destaquem també els quatre punts i mig del Jaume Lladós i de la Joana Llum Cardó, i els 4 punts de l'Adrià Pérez, el Pablo Ji i la Laura Ovejero, aquests dos últims sent unes revelacions del torneig demostrant un gran joc. Esperem que l'any que ve la participació sigui igual de bona que la d'enguany o encara millor. Felicitem als organitzadors d'aquest torneig i als participants per fer possible, un any més, aquest Torneig Torxa, o més ben dit, aquest V Obert d'estiu d'escacs base del Guinardó.

Víctor Collell

Els butlletins de Peona i Peó

Continuem amb la secció que teníem l'any passat, però ara amb els butlletins de la nova temporada. L'1 de setembre va sortir el primer butlletí de la temporada 2012-2013 i no ens el volem perdre per res del món! Nous col·laboradors, noves seccions i nou disseny!

Butlletí del mes de setembre
Butlletí del mes d'octubre
Butlletí del mes de novembre
Butlletí del mes de desembre
Butlletí del mes de gener