dimarts, 13 de novembre de 2012

Campionat de Catalunya per equips d'edats; les cròniques


Campionat de Catalunya d’edats ’12 (especial sub-14)
El Campionat començava doncs com acostumen a començar aquest tipus de campionats; amb la clàssica expedició. Aquesta vegada l’expedició era nombrosa. Érem;... El PIP Team!
·       Albert Pita; tenia la difícil missió de ser el primer tauler de l’equip B. I ja sabíem el seu primer rival en aquest Campionat. Llàtzer Bru, lo cabezudo!
·        Albert Puntí; el tigre torna a jugar amb l’equip A per ajudar a que el mateix quedi campió. La seva contribució és vital, i bé, si li sobra temps, ja va cap a Barcelona a jugar un partidet de futbol i torna com si res... fácil, ves?
·      Pablo Ji; amb aquest jugador el Club es torna un Club Internacional. De quart tauler és un punt assegurat i si té qualitat de menys, ja ha guanyat. És la teoria de Ji.
·     Ferran Cervelló; el nostre rínxols d’or és el nostre Messi, però amb unes grenyes espectaculars per intimidar als rivals. És el primer tauler de l’equip A dels infantils i tothom té confiança en ell. Segur que no ens fallarà.
·   Llum Cardó; princesa del seu conte, és una jugadora molt sòlida que no deixa escapar cap oportunitat. No perd quasi cap partida.
·     Jesús Ligero; com sempre ens acompanya Kamikaze Jesús, amb les seves boges partides. És un dels pesos pesants de la competició, o sigui que nada de ligero.
·        Xavi Cardó; torna a Salou sent delegat de l’equip B infantil, i ell, bé... enlloc d’anar al Museu Dalí o a mirar el tennis, com d’altres, es fot una birreta mentre l’equip fot un 4-0 al Cerdanyola. Mentalitat Cardó.
·      Enric Garcia; torna el millor delegat de Catalunya per ajudar a l’equip A infantil a quedar campió de Catalunya. Ha tornat per guanyar. He is back.
·   Frederic Corrigüelas; les seves promeses sempre són interessants, però el que tothom es pregunta és; ¿serà aquest l’any en que el Frederic es tirarà a la piscina?
·     Víctor Collell; el vostre humil cronista us relatarà encantat aquest campionat intentant fer els màxims punts possibles. Quart tauler de l’equip A infantil, es tornarà a veure les cares amb el senyor fosc.

Sortíem de l’estació de tren de Passeig de Gràcia amb destinació Vila-seca. Ja ens ensumàvem els aparellaments de la primera ronda a la categoria infantil; l’equip A s’enfrontava amb Andorra, l’equip B amb els Galàctics; Cerdanyola del Vallès.
·         Llàtzer Bru. (2196)
·         Dani Garcia Ramos. (2175)
·         Adrián Jiménez. (1994)
·         Cora Castellet. (1987)

Un equip que realment fa por, però que no per això és imbatible. En algun moment del torneig hi hauria l’enfrontament Peona i Peó – Cerdanyola del Vallès. El clásico.
Arribàvem a l’estació de Vila-seca abans de les 13:00 h. Des d’allà vam anar fins l’Hotel Palas Pineda en cotxe, personalment vaig anar amb el Ferran, el Puntí i l’Enric al cotxe del pare del Carlos Martínez. Aquest any no sabríem qui li baixaria la maleta al Jesús, ja que aquest any no anàvem a la mateixa habitació. Una llàstima.

Ronda 1; Això no és un campionat de Catalunya? Doncs què hi fot aquí Andorra!?
Un cop ja instal·lats a l’habitació 2033, vam dinar allà els nostres respectius entrepans i l’alineació de la ronda 1 estava decidida. Semblava que un servidor descansava, per tant el quartet titular era; Ferran Cervelló, Marc Torrents, Albert Puntí i Llum Cardó. El quart tauler d’Andorra no semblava perillós, doncs l’Enric va veure convenient que descansés per després jugar al mateix dia. Aquesta primera ronda jo faria la funció d’observer i d’ojeador.
L’alineació dels andorrans era la següent; pel que sembla, portaven el seu equip de gal·la.
·         Valentí Riba (1842)
·         Arnau Jansat (1810)
·         Francesc López (1789)
·         Maria Galera (1761)

Abans de començar la partida, rebíem la visita d’una persona inesperada; l’ex jugador de Can Carabassa i de Peona i Peó Martí Camps, que es quedaria durant tot el divendres a donar-nos ànims i sort. En aquella ronda la preparació va ser escassa, alguns jugadors infantils, sobretot de l’equip B, van preparar les seves partides contra el Cerdanyola, l’Albert Pita contra el Llàtzer, l’Adrià contra el Dani Garcia Ramos, el Jaume Lladós contra l’Adrián Jiménez i la Laura Ovejero contra la Cora Castellet.
La ronda començava titubejant per l’Albert Puntí, que feia una Najdorf i el rival li contestava amb una Alapin que sorprenia al nostre jugador. L’Albert té un perfil semblant al primer tauler de l’equip A de Peona i Peó, Marc Capellades. L’obertura la juga amb inferioritat i després fa mans i mànigues per treure’s una combinació del barret i guanyar la seva partida.
Així ho va fer.
El primer en acabar, però, va ser l’home de les cavernes Ferran Cervelló, que rep aquest nom per com s’embolica a les mantes dels llits de cotó i comença a ballar balls de fa més de 5000 anys enrere. Un recital, un any us ho gravo.
El Ferran guanyava a un primer tauler d’Andorra que poc podia fer contra un ex-campió d’Espanya. Poc després acabaven quasi alhora els altres tres taulers, el Blanqui Marc Torrents, la Llum i el Puntí, tots tres guanyaven. El primer matx acabava en un 4-0 a favor.
No hi havia treva. La següent ronda començava en breu, i no teníem temps ni per preparacions ni per anar a fer una crònica bona. Se’m acumularia la feina.

Ronda 2; Al límit
No passava massa estona des de la ronda 1 quan ens tocava enfrontar-nos al Figueres. Un equip format per;
·         Oriol Serra. (2085)
·         David Núñez. (1829)
·         Cristian Granados. (1829)
·         Laura Regincós. (1740)

A tots quatre taulers el nostre equip de gal·la li treia una mínima de 100 punts, en alguns casos dos-cents, com el Marc, que té un ELO de 2051.
Hi havia good feeling entre els jugadors d’ambdós equips. El Figueres és un bon club d’escacs i el seu ELO era realment enganyós. Pregunteu-nos-ho a nosaltres.
El primer en acabar va ser el Ferran, que deixava el matx a les nostres mans després de fer unes meritòries taules amb l’Oriol Serra, bon jugador. Les partides dels altres taulers estaven molt igualades, en alguns casos favorables als jugadors gironins. Jo jugava contra Laura Regincós. La recordava per haver quedat tercera femenina de Catalunya a la categoria sub-10, en el meu primer Campionat de Catalunya d’edats individual disputat també a l’Hotel Palas Pineda.
Em va fer un gambit de dama, fent a la primera jugada 1. Cf3. Quan jo li feia 2... Cf6 ella responia amb 2. d4 i jo convençut amb 2... c5. El meu súpervolga tornava a atacar.
La variant que em va fer no me l’havien jugat mai i això va fer que en determinades jugades jo em mengés alguns minuts del rellotge. Tan sols teníem 75 minuts per jugador sense increment, un temps que no anava gairebé a jugadors que acostumen a apurar-se.
L’Albert tenia una posició complicada, l’obertura no se la coneixia massa i li va passar una mica de factura. Ell, però, sempre se’n surt. El Torrents semblava que estava una mica millor, posicions que li agraden al Marc, igualades, a punt per arribar a un final i a poc a poc anar guanyant la partida.
En un moment donat, la meva rival es deixa peça; després d’una entrega de qualitat per part meva per recuperar-la després, ella s’equivoca i enlloc de quedar jo superior però amb força igualtat, quedo molt superior; amb peça de més. Un final de dama, torre i alfil contra dama i torre. Complicat, res estava fet. En aquests moments tan crucials és quan començo a pensar tots els conceptes del Cuartas; “... en un final de piesas mayores... la menor dirá, quién tiene la rasón...!” clar que en el meu cas ella no tenia piesa menor... tant se val. Qualsevol consell del Cuartas és bo. Et motiva. Et fa creure que tu tens conceptes són molt millors que els del rival, i en certa manera, és veritat. Intento activar el meu alfil de qualsevol manera, amenaçant mat, guanyar torre amb descoberta, etcètera. En un moment donat, quan ella refusa el meu canvi de dames, puc posar la dama a última fila, realitzant el canvi de dames ja que la seva està clavada. Simplifico tot, i quedo en un final superior. Ara ja tiro sense apuntar. Tan sols tinc tres minuts al rellotge.
En aquell moment entenc perquè serveixen les ràpides a tres minuts que fem els dies entre setmana a l’entrenament al club. Allà el meu canell es posa a to i començo a jugar jugades molt precises a una velocitat de vertigen. Aconsegueixo canviar torres, quedo amb l’alfil de més i quedo amb un peó passat. Ho simplifico tot i quan poso el meu peó a sisena, ara amb un minut de rellotge, la rival tira el rei i m’adjudico el punt que obria la llauna; 1’05 a 0’5.
Victòria important a l’espera del que facin els meus companys, i quan sortia l’Enric de veure les partides, comentava que no estaven les coses fàcils. L’Albert semblava que perdria, tenia alguna opció si aconseguia jugar amb l’apuro de temps del rival, el Cristian Granados, bon amic meu, que ja ens havíem enfrontat una vegada en un resultat de taules. El Torrents estava bé, semblava que guanyava. L’avantatge sobre el Figueres era d’un punt i això podia condicionar favorablement als nostres jugadors.
Va ser en aquell moment quan Puntí va començar a aplicar la seva tàctica pròpia. Recordant partides anteriors que ell mateix havia jugat, va esperar a que passés el temps per quan tingués menys de cinc minuts, començar a jugar al toque i intentar timar o atracar al jugador del Figueres. Mentrestant admirava la partida del Marc, esperant si la partida es resolia o no, tot semblava que el Marc s’enduria el punt.
Va ser llavors quan al Puntí li quedaven cinc minuts al rellotge. Va començar a tirar al toque al Cristian i nosaltres, des de fora, posant-nos de puntetes intentant veure alguna de les jugades que feia l’Albert. L’Enric mirava la partida, nerviós, però fingint (realment bé, tot s’ha de dir) que estava molt tranquil. Al cap de poques jugades Puntí para el rellotge i dóna la mà al seu rival. No sabem el resultat. L’Enric ens ve a veure. Puntí a perdut però Torrents ja guanya. 2’5 a 1’5, victòria per la mínima davant un Figueres que va demostrar no ser un comparsa al final.

Ronda 3; Oh... n’hi ha per agafar un infart, hooooome!
La següent ronda es jugava l’endemà al matí, i just després de sopar ens vam assabentar de qui seria el nostre rival. Un clàssic, un rival dur, una de les poblacions que són capital dels escacs a Catalunya; el Club d’Escacs Mollet.
L’Enric va tornar a veure convenient que jugués la Llum contra el Mollet, o sigui que ja teníem quartet inicial que s’enfrontaria al Mollet; Ferran Cervelló, Marc Torrents, Albert Puntí i Llum Cardó. Els seus respectius rivals serien;

·         Pere Garriga. (2233)
·         Joan Caro.  (1808)
·         Helena Ruiz. (1804)
·         Jordi Arnau Montaña. (1808)

Anàvem a dormir força d’hora, el Ferran anava a preparar amb el Cuartas i els demés no teníem ni la més remota idea del que feien. Ens quedàvem adormir mirant l’Aquí no hay quién viva, i l’Albert es va haver d’aixecar per apagar la televisió perquè jo dormia com un tronc.
Això sí, a l’aixecar-me sempre era el primer. Em dutxava de bon dematí i a l’acabar baixava a despertar a l’Enric, al Pita i al Marc. Em quedava pul·lulant per les dues plantes de l’habitació a l’espera que algú baixés a esmorzar.
La meva funció en aquesta ronda seria la mateixa que a la primera contra l’Andorra. Fer veure que era un jugador de la sala i entrar d’amagatotis a la sala de joc per a informar a pares i al Frederic, que estava a la sala dels sub-12, sub-10 i sub-8.
El Ferran sens dubte que començava a rebre els més forts de la categoria; ja l’Oriol Serra és un rival molt fort, però encara havia de jugar amb els Llàtzer, Pere Garriga, Rasen i companyia.
Tot apuntava que el nostre pichichi seria el Torrente, que estava en una forma espectacular.
I així ho va demostrar jugant contra Joan Caro, el va atacar per el flanc de rei i semblava que la victòria del Torrents seria imminent.
Abans, però, va acabar la Llum, que va guanyar la seva partida després de quedar en un final guanyador però que no era fàcil. Resolia la seva partida amb solvència. Enorme la feina de la Llum, que guanyava i es posava ella amb 2 de 2 i el matx amb 1–0.
El segon en acabar era el Puntí, que després que se li compliqués una mica la seva partida a l’obertura aconseguia posar la seva torre a la cuina i aprofitant l’apuro de temps de la seva rival guanyava força còmode. 2-0.
Però res estava fet; el Ferran perdia contra el Pere després de tenir gran part de la partida qualitat de més, però el Pere aprofitava el seu atac i un petit error del nostre jugador i guanyava la seva partida, donant esperances per empatar. 2-1. Faltava el... Torrente...
El Torrents sempre va semblar que dels 4 era qui estava millor. Tot i això es va tornar boig. Va entregar peces i torres per guanyar i va passar a estar perdut, però el Caro no ho va aprofitar i l’Enric li va dir urgentment que acceptés les taules. La partida havia quedat a l’aire. Nova victòria per la mínima. 2’05 a 1’05.
L’Enric, que l’havia tornat a encertar posant a la Llum de quart tauler enlloc de posar-me a mi, va mirar de reüll la partida que es disputava a la taula 1, el matx Cerdanyola del Vallès – Gerunda. L’Enric pronosticava que el Cerdanyola guanyaria el matx amb comoditat. I així va ser. 3-1 a favor dels vallesans, només va perdre el seu tercer tauler Adrián Jiménez contra l’Eduard Prujà, pichichi del Gerunda amb 3 de 3. Ja sabíem qui seria el nostre proper rival.

Ronda 4; Un dels dos no pot viure si l’altre sobreviu II. El clásico.
Aquella tarda hi havia Tarde de Champions en Canal + Jaque (variant del Canal + fútbol). Hi havia derbi. El clásico. Cerdanyola del Vallès – Peona i Peó. L’alineació del Cerdanyola ja la sabíem:
·         Llàtzer Bru. (2196)
·         Dani Garcia Ramos. (2175)
·         Adrián Jiménez. (1994)
·         Cora Castellet. (1987)

Nosaltres jugàvem amb l’equip de gala; Ferran Cervelló, Marc Torrents, Albert Puntí i jo. Pronosticàvem un matx igualat.
La meva rival era la Cora Castellet, coneguda jugadora, conegudíssima diria jo. Ja ens havíem enfrontat una vegada al 2010, en un Campionat de Catalunya individual. Aquell any jo em vaig endur la victòria marcant un Iniestazo, bé, un alfilazo a l’últim segon. Partida que jo vaig tenir qualitat de menys tota però la parella d’alfils va ser molt forta i vaig guanyar per un petit detall. Ella volia revenja.
M’estava servint un bon plat d’espaguetis al menjador del Palas quan se’m va acostar, decidida.
-Jugues tu o la Llum?- va dir.
-No ho sé, em sembla que juga la Llum, però em facis cas.- vaig dir, mantenint-me seriós i dissimulant el millor que sabia.- L’Enric ho sap.
Ella es va quedar una estona observant-me, però jo no vaig moure ni un múscul de la cara.
-Mentider...
Se’n va anar menjador avall i la vaig perdre de vista. Vaig continuar servint-me menjar, que el tio del darrere tenia gana i ja em punxava l’esquena amb la forquilla.
Vaig veure en una taula a la Daniela i a la Llum assegudes dinant. Abans d’anar a la meva taula, em vaig apropar a la seva. Directament a la Llum.
-Llum, si et ve la Cora i et pregunta qui juga, digues-li que et sembla que jugues tu però que  no ho saps, ¿entesos?
Mentre ella assentia, vaig adonar-me que tenia una mirada clavada. Vaig girar el cap i la Cora m’observava des de uns cinc metres.
-Ho sabia...!
Allà ja vaig riure i me’n vaig anar a la meva taula mentre explicava l’anècdota als companys de taula. Sóc un cas.
Després de dinar vaig anar a l’habitació a preparar amb el Cuartas. No estava nerviós. No tenia por. Algun dia ens havíem d’enfrontar una segona vegada. I havia de defensar que jo l’havia guanyat netament, sent superior, sense tenir sort. Havia de demostrar qui era i perquè ja l’havia guanyat una vegada. Clar estava que algun dia ens havíem de tornar a enfrontar, i aquell dia havia arribat. Un dels dos no pot viure si l’altre sobreviu. Part II.
Vam preparar contra francesa i siciliana, amb diverses variants i transposicions. Estava preparat per la partida. Preparat per lluitar!
Vam seure a la taula 1 del campionat. Puntí va fer de waterboy tirant-nos l’aigua a cadascun dels jugadors mentre l’Enric completava l’acta.
El matx va començar.
Em va jugar francesa.
Vaig fer la meva variant del Chakkal Attack, i semblava que ella ja se l’havia preparat. Tenia més d’una partida i de dues a Chess-Results amb la meva variant del Chakkal Attack. L’Enric mirava les partides amb aire pensarós mentre aprofitava per fer algunes fotos als jugadors.
Em va fer una variant que no m’havien fet mai i allà ja vaig improvisar i vaig posar a prova els meus coneixements de la intuïció. Vaig fer una jugada rarita com diu el Cuartas i pensant-me que tenia alguna cosa millor, vaig haver d’entregar dues peces meves per una torre. La partida seguia el mateix guió que al 2010. La Cora quedava amb avantatge. Però aquesta vegada se’n recordaria de la nostre anterior partida i aniria amb més de compte. Havia d’atacar. Un dels dos no pot viure si l’altre sobreviu.
No tenia ni idea de com anaven les altres partides. ¡Tú a tu partida! em deia mentalment, amb la veu del Cuartas ressonant dins meu, com ja és habitual en totes les partides que jugo. A la partida es van anar canviant peces i semblava que ella tenia avantatge. Però... En un final de piesas mayores... ¡la menor dirá! ... quién tiene la rasón... Lamentablement m’havia quedat sense piesas menores, tan sols tenia la dama i dues torres, mentre que ella tenia la dama, una torre, un alfil i un cavall. Segons el Rybka, 2 punts d’avantatge per ella.
Interrompien els meus pensaments xiuxiuejos d’una de les taules. Torrente havia fet taules amb el Dani Garcia Ramos. Un molt bon resultat, tenint en compte l’estat de forma del jugador i, sense anar més lluny, la seva qualitat. ½ a ½.
No gosava mirar les partides del Puntí i del Ferran, yo a mi partida. L’Enric continuava passejant per allà, i de tant en tant veia al Cardó, delegat de l’equip B infantil.
Quan em vaig veure quasi perdut vaig jugar al concepte; les torres a les columnes, el rei segur... més o menys... i la dama...? la dama activa? No! La dama a la cuina! Al forn de la cuina! Vaig atacar-la amb tot, amb una torre a setena i la dama a sisena recolzant-la, però semblava que ella tindria poques dificultats per defensar-se i més endavant guanyar-me. Però...
Fa un moviment de cavall. Miro. M’amenaça mat. Sembla que està tot perdut. Penso; pero hombre señor Collell... como usted pudo... Ja fa cinc jugades que he deixat d’apuntar. Em queden tres minuts. A ella quinze.
El cavall que amenaça mat deixa l’enroc dèbil i la seva defensa desprotegida. Llavors me’n recordo... aquell mat dels nens petits... com es diu... ¿el d’última fila?

-La centrada d’Alveeees! El rebuig d’Essien, la pot controlar Eto’o, pilota per Messi, dintre de l’àrea Messi, pilota per Don Andrés pica Don Andrés i...










-Deixeu-me’l a mi, sóc jo qui l’ha de matar! Després d’aquesta nit... ningú recordarà el teu nom... només el recordaran per dir com, m’imploraves que no et matés... i jo, que sóc tot compassió, et perdonava la vida...
-Mai!
-Només jo, puc viure, per sempre... Avada Kedavra!
 Una fogonada de llum verda i vermella es connecten. Sembla que la vermella té més poder.
-Noooooooo! Podeeeeeeer!
La vareta li salta de la mà a la de la cabellera negre i el noi l’hi apunta al coll.
-¿Per què encara vius?
El noi fa una pausa dramàtica.
-Perquè tinc una raó per a la que viure.
El mat en tres està a l’aire. El noi fa la primera jugada. La noia no veu el mat i mou el rei. El noi torna a fer un escac i la noia se’n adona del mat imminent. Para el rellotge i dóna la mà al rival. 1’05 a ’05.
Abans de marxar, però, la noia diu unes paraules.
-Només jo, puc viure, per sempre. Ens tornarem a trobar. I la pròxima vegada no tindràs tanta sort.

A l’aixecar-me, després de firmar la partida, l’Enric m’agafa per les espatlles. Encara tremolo.
Sorprès, a la taula del costat, el Puntí pregunta;
-HAS GUANYAT!?
Tan sols assenteixo amb el cap. Agafo la partida, l’aigua i el boli i me’n vaig de la sala. Al sortir me’n adono que el Ferran ja ha acabat. Miro a l’Enric i em diu que aquest a perdut. Maestro Obi-wan, nada de victoria... del velo oscuro ha caído... las guerras clon empezado ya han.  
1’05 a 1’05.
Tot a les mans de Puntí.
Surto a fora, al Vestíbul de l’Hotel Palas, on allà tothom em pregunta i em comenta que què he fet a la meva partida per acabar guanyant. No hi ha frases que valguin, no es pot explicar. Bé... sí. Iniestazo!
De sobte, en Llàtzer Bru surt tot enfadat de la sala de joc, tot exclamant, amb aquell accent de l’Ampolla; en Jiménez ja perd, recollons!
Emocionat, entro a la sala. Veig que el Puntí està jugant al toque. L’Enric està molt pendent de la partida. De sobte, els dos jugadors es donen la mà, davant la presència de l’àrbitre i dels dos delegats d’ambdós equips. M’apropo sigil·losament i només donar-hi un cop d’ull, veig al Puntí amb qualitat de més i amb un peó a setena. Se’m dibuixa un somriure a la cara. Just quan veig el rellotge, que se’m esborra de seguida. 00:00 h. a la banda del nostre jugador i una bandera negre que apareix i desapareix. Se’m cau el món als peus i surto de nou de la sala, m’assec al sofà i em poso les mans al cap. 1’5 a 2’5. Derrota per la mínima contra l’etern rival.  
No es pot dir que no ho vam intentar, però no ho vam poder aconseguir. Tampoc es pot dir que vam tenir mala sort, la meva partida es va guanyar contra pronòstic tenint una posició pràcticament perdedora. Una llàstima tenint en compte el que vam lluitar.
També sabríem el rival que ens tocaria l’endemà; el Gerunda. Un equip format per;
·         Rasen Mediña (2143)
·         Guillem Salagran (2136)
·         Eduard Prujà (2002)
·         Eduard Salagran (1817)

Segon i tercer del rànking s’enfrontarien a la taula 2 del campionat. Pronosticàvem que seria un matx interessant.
La partida contra la Cora m’havia deixat baldat. Vam anar a sopar i després de sentir darrere meu un parell d’amenaces per part seva, vaig decidir que millor no dir res... jo parlo al tauler, com el Guardiola.
Ben sopat, anàvem a preparar amb el Cuartas, però jo m’estimava més preparar al dematí quan estigués més fresc i anar a dormir d’hora. L’Albert ens havia deixat ja que l’endemà havia de jugar amb el seu (i meu) equip de futbol, la UB Catalònia. Només un dels dos podia faltar, i l’Albert va decidir que marxaria ell i que jo em quedaria.
Vaig anar a l’habitació després de preparar amb el Cuartas i em vaig estirar al llit del primer pis, on dormia l’Enric. Estava sol. Vaig posar la tele i donaven l’Argentina – Uruguai. Vaig posar-me el despertador al mòbil. Em vaig estirar i vaig mirar al sostre. Els ulls se’m van anar tancant poc a poc... molt a poc a poc...
El que va passar després no sé si ho vaig somiar o què, però recordo veure al Frederic i a l’Enric entrar a l’habitació, tot exclamant:
-Hombre Víctor! Si estàs aquí! Millor que no surtis a fora que hi ha un jaleo... Li vaig a fer una foto, mira com dorm!
Obro una mica l’ull esquerre;
-Ei Frede Frede... saps que li faré demà al Prujà?- dic amb un fil de veu.
-¿Què li faràs?
-1. e4 c5 2. b3... jo sóc negres...
(Flash)
-Ostres... bé marxem! Bona nit!

Ronda 5; Si haig d’animar a un club que no sigui Peona i Peó, jo sempre animo al Vila Olímpica...
Em despertava... ¿on? No reconeixia l’habitació... ni res... l’Enric estava dormint al meu costat... vaig sentir el cos molt pesat...
Anava vestit.
Estava creuat al llit de matrimoni, deixant tan sols un poc espai al meu delegat. Havia d’anar a dormir al pis de dalt, o com a mínim posar-me el pijama. Vaig mirar el rellotge. Marcava les 7:20. Ja quasi era de dia. Vaig anar sigil·losament cap al pis de dalt, quan vaig sentir murmuris provinents de la penombra. Vaig reconèixer la veu del Pita.
Em vaig dutxar tranquil·lament per desvetllar-me una mica d’aquella estranya nit. Si és que no falla; a cada última nit de cada torneig, m’haig de quedar adormit en roba al llit d’un altre. Digueu-li al Frederic, que recordarà una bona nit estiuenca a la Pobla de Lillet.
Anava a preparar amb el Cuartas just després d’esmorzar xocolata calenta amb xurros i un bon ou ferrat amb dos trossos de pa. Digne de déus.
Preparàvem, com ja li havia dit al Frederic en estat zombie b3 contra 2... c5. Provaria de sorprendre al Prujà. Per si fos poc, quedaria doblement sorprès, ja que ni els del Gerunda ni ningú sabien que l’Albert havia marxat, per tant es pensarien que jugaria l’Albert i no jo i jo de quart tauler i no la Llum.
La ronda va començar.
A la taula 1 s’enfrontaven Cerdanyola del Vallès (líder en solitari del torneig) contra Vila Olímpica, tercers classificats de Barcelona. Confiàvem en el Vila Olímpica!
Les partides estaven en joc. Molt igualades totes. El marcador de 0-0 va ser permanent durant molta estona, fins que el Ferran va obrir la llauna; guanyava al Rasen! Gran victòria del Ferran que donava ànims a tot l’equip. Volíem quedar segons!
Malauradament l’alegria va durar poc. Al cap de poc temps, el Gerunda empatava el matx ja que a l’última taula l’Eduard Salagran guanyava a la Llum. 1-1. Faltem Torrente i jo.
A la meva partida, mai vaig estar bé. Vaig tornar a jugar a l’apuro de temps, intentant timar el final com havia fet el dia anterior. Aquesta vegada però no hi va haver remei. El Prujà va trobar una combinació molt forta i jo, amb dos minuts al rellotge, vaig haver d’abandonar i felicitar al rival.
L’Enric em va treure ràpid de la sala per no destorbar al Torrents, que semblava que estava en ple procés d’atracament.
Així va ser.
Els dos primers taulers ens van salvar la pell i vam aconseguir empatar el matx contra els segons del rànking (2-2). El Cerdanyola va guanyar amb comoditat al Vila Olímpica per un clar 3’05 a 0’5. Ja eren campions matemàticament.

Ronda 6; El pasillo i TERCERS!
L’empat contra el Gerunda ens va quasi assegurar el tercer lloc. Ara, però, esperàvem algun miracle per a que quedéssim segons (amb el titular ja us avanço la posició final de l’equip però feu com si res). El Gerunda s’enfrontava a la taula 2 amb el nostre equip B, format per;
·         Albert Pita (1936)
·         Adrià Pérez (1878)
·         Jaume Lladós (1873)
·         Laura Ovejero (1782)

Esperàvem que el nostre equip B pogués, com a mínim, posar-li les coses difícils als gironins. A nosaltres, que ens esperàvem un equip com el Lleida o el Vila Olímpica, ens va tocar un equip que no havia guanyat cap matx. El Mollet B, format per;
·         Dilan Paredes (1776)
·         Ángel Tomás (1716)
·         Ferran Coll (1700)
·         Gerard Morros (1700)

Un rival assequible, però veient matxos anteriors... res estava fet!
Aquella ronda no vam preparar. Bé, sí, vam preparar la maleta, ja que havíem de deixar l’habitació ben d’hora. El Cuartas (que va fer unes preparacions esplèndides durant el campionat i que els podis aconseguits són en part gràcies a ell) es va dedicar a preparar bàsicament a l’equip B, rival del Gerunda, i als sub-12 i sub-16, que tenien matxos importants. A nosaltres res.
Va començar la darrera ronda.
El matx va ser un matx pla, sense gaires problemes. El primer en acabar va ser novament el Ferran que va guanyar la seva partida amb solvència. Jo (després de fer un SuperHiperMegaUltra Gambit de Rei!) vaig guanyar fàcilment destrossant al jugador del Mollet B. 2-0.
El Torrents tenia una posició que a ell li agraden, tranquil·les, a punt per arribar al finalet de peons i poc a poc anar fent. La Llum semblava que també guanyava.
El matx va acabar amb 3’05 a 0’5, però patint més del que esperàvem. La Llum va entaular amb el quart tauler del Mollet B per el famós cas de la Torre Loca, final de torres que són taules. El Torrents, que no va guanyar fàcil, va haver de suar una mica per adjudicar-se el punt.
A la primera taula vam poder admirar com alguns dels jugadors vallesans jugaven Súpervariants com el Gambito Chocolate o el Gambito Chocolate Blanco. Ja eren campions, així que el resultat ja era intranscendent. El nostre B va perdre amb el Gerunda per 3-1, amb taules de Laura Ovejero contra Eduard Salagran i Albert Pita contra Rasen Mediña.
Vam assistir a l’entrega de premis tan sols tres jugadors dels cinc que érem a l’equip. L’Albert no hi era i pichichi Marc Torrents va haver de marxar a Barcelona ja que tenia molts exàmens i havia d’estudiar. El Ferran, la Llum i jo vam alçar la copa de tercers classificats de Catalunya. Vam acabar amb bon sabor de boca, però el sub-16 encara està per arribar, i ara amb les polèmiques partides de Kamikaze Jesús per posar-les a les cròniques!


Víctor Collell (L’innominable)
(Algunes de les imatges cedides per Enric Garcia)

Cap comentari:

Publica un comentari